Fa uns anys, quan l’hegemonia política del país corresponia a CiU, un diputat socialista va qualificar la seu legislativa de la Ciutadella com «el Parlament de la senyoreta Pepis». Va aixecar un cert rebombori, perquè aquella comparació feia mal, anava al moll de l'os de la simbologia sobre la qual s’havia fonamentat la recuperació de les institucions catalanes en la Transició. No teníem gaire poder, d'acord, però almenys era una simulació que ens acostava a l’instant de (més o menys) plenitud republicana. Dir que el Parlament s’assemblava a aquell tocador de joguina, una miniatura que imitava la realitat, però que era esquifida i trencadissa, era afirmar, de fet, que tot plegat, més enllà de la potència visual de l’hemicicle i el seu llegat històric, era un aparador sense gaire contingut.