Focus erroni, per Guilem López Casanovas

La informació sobre retribucions d’alguns empleats públics que a la darrera etapa activa cobren sense treballar ha encès el debat. Val la pena no obviar-ho si som capaços de posar el focus on rau el problema, per així corregir-lo de veritat: seria molt pobre, i fals, que del debat avui als mitjans acabés la gent concloent que ‘els funcionaris’ (tots) tenen molta barra i que ‘els polítics’ (tots) són uns corruptes i això ens distragués dels escàndols retributius a molts altres àmbits de la nostra societat actual. Vagi d’entrada el meu total rebuig, per abans i ara, d’aquesta pràctica del nostre Parlament. I no només de la prejubilació amb el 100% del sou, sinó també per les baixes de maternitat completa, més un terç durant un any, cobrant la totalitat de la retribució, prerrogatives que no té ningú. La funció pública no prejutja res pel que fa a la gestió; no és més que una ‘armilla’ administrativa, una vestimenta formal de protecció pensada contra la discrecionalitat dels nomenaments i cessaments polítics, suposadament pel millor servei als ciutadans. Contra les cessanties decimonòniques, servents dels polítics, volem servidors civils (‘civil servants’) al servei del ciutadà. Tot això té matisacions, certament, però aquesta és la substància. Sabem que aquesta protecció la funció pública la dona contra el risc de la pèrdua de treball, tot i generant una prima diferent per categories de treballadors. Menys competències formatives i responsabilitats, millor és el valor assignat a treballar a l’administració pública respecte al de fer-ho al sector privat. Al contrari per a les categories altes, tal com les catalogaria una consultora que ponderés els llocs de treball. L’armilla de protecció cobreix així diferents treballadors per a diferents tasques. No podem utilitzar, per tant, l’adjectiu 'funcionarial' com a identificador d’una única categoria: el focus s’ha de posar no en la funció pública sinó, el meu entendre, en l’autonomia organitzativa d’alguns òrgans i institucions dintre de l’administració, i sector públic en general, i com aquests la utilitzen. Certament, l’autonomia és bona si qui l’aplica es responsabilitza dels seus resultats. No si serveix per sortir-se'n de la norma des de posicions curtplacistes de polítics que després se’n renten les mans, des del sentiment que ells eren els primers interins als llocs que ocupaven. La responsabilitat, per a un polític de pas, ha d’anar des de la sanció per infracció de la llei a la pèrdua de reconeixement social. Si les males decisions es poden revertir, essent nul·les de ple dret o anul·lables com a mínim, la responsabilitat ha de ser material, penal si es presenta. Si no és el cas, la reputació d’una persona pública ha de quedar tacada sense distincions, sigui quin sigui el lloc que posteriorment estigui ocupant. Tinc experiència pròpia, pel meu pas al consell de govern del Banc d’Espanya, d’alguna d’aquestes pràctiques, en la gestió d’algunes entitats financeres. Sortir jo mateix d’un càrrec del que es parlava més de les responsabilitats que preníem que no de la seva retribució real, tot i estar en les memòries anuals del Banc, per acabar el mandat sense compensació pels 12 anys dedicats, em permet (crec) avui dir la meva en favor de la dedicació professional a l’interès públic. I fer un toc d’atenció contra la idea de derivar-ne del debat del que ha passat al Parlament, a la Sindicatura i fins i tot a algunes universitats (¡aquí revertides!) una desqualificació global contra els empleats públics. És com s'utilitza i es responsabilitza de l’autonomia de les organitzacions públiques per part dels polítics, i no la funció pública, el punt clau del que avui observem.

Focus erroni

L’autonomia dels ens públics és bona si qui l’aplica es responsabilitza dels seus resultats. No si serveix per sortir de la norma

El més llegit