Avui no hi soc

Estrenem la tercera setmana de l’any, encara ens equivoquem a l’escriure la data però la llarga llista de propòsits sona llunyana. Un dels més populars d’aquest any és governar millor les nostres vides digitals, per deixar de tenir la sensació d’anar corrent darrere de les notificacions o aparcar la culpa per anar-nos-en a dormir amb missatges sense respondre. S’uneix al pòdium dels clàssics de menjar millor o fer més esport. Si rarament aconseguim el que ens proposem, potser hi ha alguna cosa més enllà de la força de voluntat. James Clear, al seu llibre ‘Hábitos atómicis’, ens explica que sovint ens obsessionem a imposar-nos objectius, sense plantejar si són realistes o estan a l’abast de les nostres capacitats. Orientar-nos només a objectius és frustrant la majoria de les vegades. Clear ens recorda que el procés és fonamental, i fer-nos la vida fàcil pel camí, també. Per això ens proposa que ens creem sistemes, petits trucs que ens facilitin aquesta transició. En versió esportiva seria deixar-nos la roba preparada el dia abans per no haver de pensar-hi. En l’àmbit de digital ens pot ajudar una bona neteja de notificacions, configurar-nos el mode No molesteu’ o programar avisos que ens alertin quan hem sobrepassat un determinat temps de connexió. Es tracta d’elements externs infal·libles que, d’una banda, ens recorden el nostre compromís, i, de l’altra, ens alleugereixen una miqueta la càrrega mental de l’exigència d’estar sempre disponibles. I aquest punt és crucial: adonar-nos-en que la inèrcia de les vides connectades és veloç i exigent, facilita la immediatesa, alimenta la impaciència i ens torna exigents amb les interaccions. No és només la pressió social del postureig –una de les violències més dolces que ens apliquem–, és sobretot l’imperatiu de la disponibilitat. S’espera de les persones gairebé el mateix que de les botigues ‘online’: accessibles 24/7, tant en l’àmbit personal com en el professional. La màxima esplendor va arribar en el confinament del 2020, especialment per a les persones que vam poder teletreballar. Per sort ens va portar tan a l’extrem que en aquesta part ens vam acollir a la desconnexió digital laboral, sense oblidar que és un dret recollit en la llei orgànica 3/2018 de protecció de dades personals i garantia de drets digitals. En el terreny personal és més complex, no hi ha encara acord sobre quin és el marge de resposta permès quan t’envien un whatsap, com si n’hi hagués d’haver cap. Cada vegada som més les persones que fem activisme de les respostes conscients en lloc de les contestacions automàtiques. Perquè de vegades no tenim ganes d’explicar, dir, mostrar. Malgrat el que el món ens fa creure, això està bé. De vegades el món ens pesa, sí. Perquè som persones, humanes, fràgils i variables. Llàstima que vivim en un temps en què tot és mercantilizable i productiu, on tenim atrofiat el gaudi de l’avorriment i ens costa sostenir la sensació de pèrdua de temps. Estic segura que a tu també et passa, perquè no és una qüestió personal. Ho vivim en silenci però són les inèrcies d’un sistema que espera que estiguem alerta i amb plena implicació com més temps millor. Això s’aplica als entorns digitals però no és culpa de la tecnologia, sinó que la base està en un sistema que gaudeix amb l’acumulació i les xarxes socials ajuden a tensar encara més les cordes. Una cosa que m’entristeix és que viure a punt de l’extenuació sigui motiu d’orgull o símptoma d’èxit. Byung-Chul Han ho anomena la societat del cansament, amb el ‘multitasking’ com a vaixell insígnia d’aquesta modernitat tardana digital i desbocada, una realitat que ens consumeix a base de culpabilitat davant els anhels de tenir espais lliures d’estímuls. Finestres de silenci, pausa i contemplació, tan necessàries per revisar qui som i on anem. Mentre aquestes tensions les vulguem resoldre individualment la lluita serà més esgotadora que seguir amb la inèrcia productiva. La clau és que entenguem que la nostra vida digital té un alt component social, ja que és en realitat un joc d’expectatives i exigències revisables. Una cosa que ens pot ajudar molt és precisament compartir el malestar, verbalitzar que necessitem donar-nos permís col·lectivament per desaparèixer. ¿I si canviem la impaciència per apreciar les respostes conscients? ¿I si el pròxim doble tic blau el llegim en una altra clau? A veure què passa si durant una setmana canviem aquest «t’he llegit però passo de tu», per un «he vist el teu missatge però vull trobar el moment adequat i les paraules justes per respondre’t».

Avui no hi soc

La nostra vida digital té un alt component social, ja que és un joc d’expectatives i exigències revisables. Una cosa que ens pot ajudar és verbalitzar que necessitem donar-nos permís col·lectivament per desaparèixer

El més llegit