Costava fer una tercera temporada amb variacions sobre un tema únic, tornar a parlar del desconsol i de la pèrdua, de la rememoració dels instants feliços que ja no tornaran. Costava fer-ho amb el mateix impuls dramàtic, amb la mateixa contundència sentimental i, alhora, amb apunts de comicitat hilarant, irreverent, nihilista. I Ricky Gervais, a la tercera temporada d’After Life, ho aconsegueix. Amb escenes de comèdia memorables (com l’espargiment de les cendres del pare a la catifa d’un pub o la novel·lista amateur que escriu centenars d’històries eròtiques d’un metge sense entendre un borrall de medicina), i amb un to que és el de l’equilibrista que ensenya la bondat sense caure en la sensibleria i l’afectació. Un dels secrets de la sèrie és parlar del desmenjament, la desaparició de l’esperança i, alhora, de la necessitat de tirar endavant com sigui. La dona amb qui Tony Johnson s’asseu al cementiri cita Mark Twain i diu: “He tingut un munt de preocupacions i la veritat és que la gran majoria no han succeït mai”. Tot s’esvaeix (i s’esvaeix el protagonista mentre puja un turó amb música de Joni Mitchell), però es manté el record del que vas perdre i del que vas guanyar. La vida que vas compartir.