Cas Djokovic: els riscos del pànic moral

A falta de conèixer amb exactitud els raonaments de la decisió del tribunal federal australià que impedirà al tennista serbi disputar l’Open d’Austràlia, el cert és que els motius no semblen haver girat entorn del que creu una gran part dels mitjans de comunicació i una porció de la ciutadania. En efecte, ha sigut freqüent llegir titulars i tuits en els quals hi ha una alegria generalitzada per la deportació de Djokovic, al qual se li atribueix un desig que se li dispensés un tracte privilegiat i que hagués mentit per aconseguir l’excepció d’entrada. Si fossin aquests els raonaments del tribunal, la resolució de no concedir el visat no tindria més gran recorregut jurídic: «Dura lex, sed lex». La llei s’aplica igualment per a tothom, siguis ric o pobre, famós o desconegut per al gran públic. Però no ha sigut així, al marge que dos comitès, un de l’Associació Australiana de Tennis i un altre de l’Estat de Victoria, li concedissin l’exempció d’entrada per considerar que no hi havia raons sanitàries que ho impedissin, segons ha confirmat el ministre d’Assumptes Migratoris, Alex Hawke, tal retirada no es basa en el fet que: a) Djokovic no estigués vacunat; b) que la seva permanència en el país pogués provocar contagis; c) que exigís un tracte privilegiat; d) que mentís a la seva sol·licitud d’entrada. Llavors, ¿sobre quina base se li cancel·la el visat d’entrada? Les raons invocades pel ministre han sigut bàsicament: a) que en el moment de l’arribada del tennista a Austràlia estava veient com augmentava significativament el nombre de casos de covid-19; b) que la seva presència a Austràlia pot comportar un risc per a la salut i el bon ordre de la comunitat australiana. De fet, aquest segon fonament es concreta en el fet que la seva presència a Austràlia pot fomentar un sentiment antivacunació que, si passés, podria desencadenar efectes perjudicials i, en definitiva, podria ser contraproduent per al procés de vacunació a Austràlia. Òbviament, el ministre no concreta en què es tradueix aquest risc, ni de quina manera podria posar en perill la política de vacunació o, si fins i tot, la deportació podria produir l’efecte contrari al buscat. Més enllà d’aquestes consideracions, imaginem ara que en lloc de tractar-se d’un tennista estranger fos un d’australià o, el mateix val per al cas, que fos un personatge famós però que tingués les mateixes opinions que Djokovic: ¿no se li haurien d’imposar les mateixes mesures que al serbi, i per tant, expulsar-lo del país o, com a mínim, limitar-li la llibertat d’expressió per no posar en perill la vacunació? ¿Serien aplicables aquestes mesures a un ‘Miguel Bosé’ australià? I si fos això així, ¿no s’estarien conculcant els seus drets fonamentals? Defensar la vigència i aplicació dels drets fonamentals –llibertat d’expressió, integritat física, intimitat, entre d’altres– és fàcil quan es tracta de recolzar els interessos o les opinions de la majoria social. Però aquesta no és la funció que es reclama d’ells. L’avenç que significa un Estat de dret liberal sobre formes de govern oposades és reconèixer que aquests interessos o valors que es prediquen dels ciutadans individualment tenen primacia quan s’oposen a l’opinió de la majoria social o sobre la majoria parlamentària. És per això que gràficament es qualifica els drets fonamentals com a ‘triomfs’, això és, que com si un joc de cartes es tractés, el jugador que tingués en el seu poder aquesta carta guanyés la partida sobre la resta de contendents, tot i que aquests siguin més o tinguin més cartes. Alguns d’aquests drets –aquests ‘triomfs’– que recullen les constitucions de països democràtics emparen les persones que han decidit no vacunar-se. S’ha de recordar que a Espanya no és obligatori vacunar-se, que hi ha un marge de llibertat sobre la mateixa salut i, per descomptat, per discrepar –fins i tot, equivocadament– de les polítiques sanitàries, per molt que siguin acceptades majoritàriament o siguin adequades per aconseguir un final valuós. Utilitzar els antivacunes, sacrificar-los amb l’objecte d’assentar una política sanitària o per calmar el pànic de la majoria social és el contrari al que fa valuós l’entramat jurídic de les societats plurals que es reclamen democràtiques i liberals. En aquestes no caben ‘bocs expiatoris’, ni tan sols quan són útils. Si es recorre el pendent d’instrumentalitzar individus per donar exemple a la resta o per convalidar la política d’un govern, ¿com ens distingirem d’aquells països que discriminen els homosexuals per mostrar un comportament desviat o els que sancionen els ciutadans que no segueixen les consignes de bona conducta moral que reclama un govern?

Cas Djokovic: els riscos del pànic moral

L’avanç que significa un Estat de dret sobre formes de govern oposades és reconèixer que aquests valors que es prediquen dels ciutadans individualment tenen primacia quan s’oposen a la majoria social

El més llegit