El tauler de seguretat europeu

Tres dècades després del final de la guerra freda, «existeix un risc real d’un conflicte armat a Europa», afirma el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg. Europa afronta l’amenaça més gran d’estabilitat des de 1990 amb 100.000 soldats russos a la frontera d’Ucraïna. Però la Unió Europea (UE), directament afectada per l’escalada del conflicte, ha quedat marginada de les fallides negociacions d’aquesta setmana EUA-Rússia, OTAN-Rússia i en l’Organització de Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE). ¿Com s’ha arribat a aquesta situació? Destacats historiadors i teòrics de les relacions internacionals creuen que les creixents tensions dels últims anys entre Rússia i l’OTAN són conseqüència de la pèssima gestió occidental de la postguerra freda. Odd Arne Westad, al seu llibre La Guerra Fría, conclou que «Occident s’hauria d’haver ocupat de Rússia millor del que ho va fer» i que l’hauria d’haver integrat «en els acords comercials i de seguretat europeus». Però se la va deixar «marginada», «fora dels processos d’integració econòmica i militar». La historiadora nord-americana Mary Elise Sarotte, autora de 1989 i The Collapse, considera que «a propòsit, Rússia va ser deixada a la perifèria de la postguerra freda», que l’ampliació de l’OTAN només va desplaçar la línia divisòria de la guerra freda i que sense aquesta ampliació prematura es podria haver aconseguit una cooperació sostinguda de Rússia i una evolució política interna russa més positiva. En lloc de la promesa de 1990 del secretari d’Estat nord-americà, James Baker, que l’OTAN no s’ampliaria «ni un centímetre» a l’est d’Alemanya (com consta als documents dels EUA), l’OTAN arriba a poc més d’un centenar de quilòmetres de Sant Petersburg. Per això Moscou reclama ara un tractat formal que exclogui Ucraïna de l’OTAN però els aliats el rebutgen perquè és «inacceptable». Responsabilitats de la crisi Dos dels principals teòrics nord-americans de relacions internacionals, John Ikenberry i Daniel Deudney, van assenyalar que els EUA, Europa i l’OTAN «han renegat essencialment de parts clau de l’acord negociat» que va posar fi a la guerra freda. Tots dos van recordar que l’URSS no va ser derrotada militarment, sinó que va decidir «retirar-se voluntàriament d’Alemanya i Europa Oriental» amb el compromís que Occident no aprofitaria aquest replegament «per amenaçar els seus interessos de seguretat essencials». Ikenberry i Deudney van destacar que els EUA, Europa i l’OTAN han desenvolupat una política contrària als principis que van permetre resoldre pacíficament la guerra freda i que es van comportar com si «Rússia ja no comptés» i «poguessin fer el que volguessin». Una altra de les primeres figures nord-americanes en relacions internacionals, John J. Mearsheimer, considera que «la major part de la responsabilitat de la crisi» d’Ucraïna correspon a l’ampliació de l’OTAN i la política dels EUA i els seus aliats europeus. Stephen M. Walt, un altre prominent teòric nord-americà, va assenyalar al seu llibre The Hell of Good Intentions que sense l’ampliació de l’OTAN s’hauria pogut integrar Rússia en un marc paneuropeu de seguretat, no s’haurien exacerbat els temors de seguretat russos i s’hauria evitat el conflicte d’Ucraïna. Les prediccions del diplomàtic i historiador nord-americà George F. Kennan de 1997 sobre el «fatídic error» d’ampliar l’OTAN s’han complert: la naixent democràcia russa ha degenerat en un règim autoritari, hi ha noves línies divisòries a Europa i la política russa és de confrontació. Promeses occidentals El 2007, en la Conferència de Seguretat de Munic, el president rus, Vladímir Putin, va efectuar una dura crítica contra l’incompliment de les promeses occidentals i el menysteniment de Rússia. Els líders de l’OTAN van desqualificar la seva intervenció i van respondre l’any següent prometent formalment l’ingrés d’Ucraïna i Geòrgia. Fins i tot dos falcons nord-americans de la guerra freda com els exconsellers de Seguretat Nacional Henry Kissinger i Zbigniew Brzezinski ja van avisar que l’ingrés d’Ucraïna en l’OTAN era incompatible amb l’estabilitat a Europa. La UE hauria de promoure un marc de seguretat paneuropeu compatible amb l’OTAN en el qual Rússia se senti segura. Pierre Vimont, exsecretari general del Servei d’Acció Exterior Europeu, remarcava aquests dies que és més urgent que mai «repensar el sistema europeu de seguretat» i maximitzar la via diplomàtica per resoldre les tensions actuals sortint de la «prolongada passivitat que han caracteritzat les converses estratègiques en els últims 15 anys».

El més llegit