Hi ha detalls subtils que ens fan contemplar aquesta vida reclosa i tènue amb uns altres ulls. Els explico el cas d’una amiga, positiva de covid, que fa saber als seus amics, amb discreció, l’evolució de la malaltia a través de l’art, quadres que ella tria i que defineixen, dia a dia, el seu estat. Comença amb 'La peresa' de Ramon Casas, continua amb el retrat d’una dona (sempre són dones!) d’Isidre Nonell i després ve un altre Casas, la 'Jove decadent'. Personatges estirats al llit, solitaris, adolorits, sotmesos a la llosa del cos atuït. Al cap d’uns dies, quan ja es comença a recuperar, proposa 'Sol al saló amb dona llegint', un oli de Peter Ilsted amb reverberacions de Vermeer i lligams amb Hammershøi. La llum que ve de fora és pulcra, però frega el misteri: hi ha una noia que seu en una cadira; ja pot llegir. Es flaira el final de la morbositat. L’endemà “parla” Caspar David Friedrich: una dona que mira per la finestra i uns pollancres al fons. A poc a poc, de manera gradual, sense paraules, la meva amiga ha escrit un íntim relat, el pas de l’abaltiment a la claror. Ja deu estar curada. Un dia d’aquests potser ens sorprendrà amb un Sorolla d’aquells tan fulgurants. Una dona a tocar l’aigua.