I, de sobte, Madrid es posa a tremolar

Em resistia a escriure de l’assumpte perquè no m’ho acabava de creure. No sé, pensava que era qüestió de quatre il·luminats envejosos. O de quatre col·legues fidels a Florentino Pérez, que protegien la immensa obra del poderós president del Reial Madrid, temorosos, potser, que l’aparició del Barça 2.0, de l’èxit, qui sap, del ‘baby Barça’, enfosquís els 17 punts d’avantatge que el club blanc treu als blaugranes a la Lliga o aquest fastuós plat volador, modern i tecnològicament avançadíssim, en què han convertit el Santiago Bernabéu. Insisteixo, ho creia un assumpte de barra de bar, gairebé de Twitter, però vista la reacció de tot Madrid davant l’alegria que ha provocat (val, sí, possiblement excessiva, ho entenc, però cal tenir en compte d’on ve el Barça) en la ‘gent blaugrana’ el bon partit, la valentia i, sobretot, la consolidació de la idea que els millors joves els té el Barça (en l’alineació inicial blanca de Riad, només hi havia dos espanyols: Carvajal i Nacho), no tinc més remei (vostès em perdonaran) que escriure sobre l’assumpte. El Madrid, líder 17 punts de més, havent-los eliminat de la Supercopa, amb un estadi galàctic, amb un president poderós (i, a sobre, amic, ara, de Joan Laporta, assumpte poc agradable per a molts culers i gens explicat pel president blaugrana), comptes sanejats, fitxatge de Kylian Mbappé gairebé tancat, equip rodó, entrenador senyor, Vinícius-Benzema, la parella de moda a Europa, ¿què els passa als blancs per estar tan enfadats i inquiets per les alegries culers? És veritat, molt cert, que Madrid sempre ha sigut molt donat al relat grandiloqüent, a parlar de tot allò bo que té, que funciona, mentre que a Barcelona, a Catalunya, sempre ha imperat (gairebé) una autocrítica destructiva. Per exemple, la dupla ‘Vini’-Benzema és demolidora...en atac, però no defensa gens, zero, però això no s’explica. O no es diu res quan un nen de just 1,78 metres, Ansu Fati, sobrevola i goleja els caps de Nacho Fernández (1,80), Éder Militão (1,86) i fins i tot els braços interminablement llargs de Thibaut Courtois (2.00). Però en la burla que veig en tots els mitjans de comunicació de Madrid sobre el despertar del Barça (ja saben que jo no defenso l’«¡hem tornat!» de Laporta, però sí l’«estem tornant» del vestuari) és evident que hi ha un cert pòsit de l’‘era Mourinho’. I fins i tot un regust al moment impressionant del Barça de Pep Guardiola. I al trasplantament d’aquell equip i manera de jugar a la selecció, que tant agrada a Madrid. I pot ser, és clar, que molts temin que allò es repeteixi quan, certament, a dia d’avui, 13 de gener del 2022, sembla (és) impossible. El ‘baby Barça’ I és que si es repeteix, passarà de la mà, de nou, del Barça, ja que els nois que, en el pròxim Mundial, seran el moll d’Espanya (la selecció d’ells i, llavors, sí que seran fantàstics), seran Ferran Torres, Ansu Fati, Gavi, Nico, Eric Garcia, Pedri... i és possible que aquesta idea no els agradi. O els disgusti. I més si pensen que aquest ‘baby Barça’ està sobrevivint (i els va espantar, i molt, a Riad) sense Neymar, Suárez, Messi i Griezmann, que se’n van anar, deixant en pilotes el Barça. Perquè aquest pot ser, ja veuen, un altre dels motius que els disgusten, que provoquen enuig. ¡Aquests tios estan més que arruïnats! ¡gairebé desapareixen! ¡estaven en fallida! i fitxen, s’endeuten (quan Goldman Sachs tanqui el préstec de 1.500 milions d’euros, el Barça deurà 3.000 milions), fan jocs malabars per inscriure els seus jugadors, els corroeix el límit salarial, fan operacions fictícies com la renovació de Samuel Umtiti, ens faran ombra amb l’Espai Barça, amb un modernitzat Camp Nou esplendorós i es presenten a Riad sota mínims, amb un equip agafat amb agulles, de nois sortits de lesió i covid-19 i forcen una pròrroga en un partit que havíem d’haver de guanyar amb una mà. És possible que tots els opinòlegs blancs s’adonessin ahir a la nit que, després que el seu Reial Madrid aconseguís la seva cinquena victòria consecutiva davant el Barça i assolís els 100 triomfs en aquest duel universal, la derrota està més a prop que mai, ja que el Barça 2.0 que comença a despuntar els ha posat la por al cos a tots fins a arribar a forçar la ironia d’escriure: «¡Carai! Sembla que l’equip que jugarà la final de diumenge sigui el Barça, ¿a què ve tanta eufòria?». A la vostra por.

El més llegit