El ralentí com a mètode per avançar

Pedro Sánchez emprèn la segona part del seu mandat amb tres eixos estratègics: reconstruir l’economia, ‘gripalizar’ la pandèmia i alentir el conflicte català. Ho va anunciar el president del Govern i ho confirma l’agenda legislativa aprovada a l’últim Consell de Ministres que contempla 368 iniciatives. D’aquestes, un 40% estan vinculades al pla de recuperació econòmic pactat amb la Unió Europea. Al pla anual normatiu no apareix la reforma del Codi Penal per reconsiderar la sedició i la rebel·lió, ni tampoc cap llei de la Corona per començar a actualitzar la institució monàrquica. El gener del 2020, a l’estrenar legislatura, les prioritats eren cinc, consolidar creixement econòmic, entesa territorial, justícia social, transformació digital i plena igualtat de les dones. La pandèmia ho ha canviat tot, però no tant. Quatre d’aquests cinc objectius són fàcilment subsumibles en la reconstrucció del país que obliga el virus. El cinquè, les solucions territorials, queden formalment per més endavant. No existeix cap indici científic que impedeixi afrontar la política territorial en paral·lel a la reconstrucció econòmica, més enllà de complicar-se la vida, sens dubte. Fins ara, Sánchez s’ha caracteritzat per ser un polític arriscat, per això no sembla arriscat sospitar que l’alentiment de la negociació amb la Generalitat (la base inicial de tota política territorial, ens diu l’experiència) no respon a la incompatibilitat amb les urgències econòmiques i sanitàries com es justifica, sinó a una decisió tàctica amb què s’espera obtenir un avantatge per a la seva posició. El ralentí és la manera de mantenir el motor en marxa estant el vehicle aturat. No es cala però tampoc avança. Aquesta és l’expectativa anunciada per Pedro Sánchez al Govern de Pere Aragonès per als pròxims mesos respecte de la prioritat (única) de la Generalitat que no és cap altra, oficialment, que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, precedit per una amnistia. El president del Govern pot prendre aquesta decisió perquè ha de saber, o almenys intuir, que en les actuals circumstàncies, ningú a Espanya ni a Europa l’hi recriminarà, tret dels independentistes catalans, és clar. De totes maneres, l’alentiment de la taula de negociació no s’hauria de confondre amb una posició defensiva sinó com una manera d’avançar cap a l’única resolució que Moncloa creu possible. El pas del temps és letal per als dirigents independentistes, que continuen proclamant que la república està a la cantonada; en canvi és una benedicció per a aquells sobiranistes que estan buscant una rectificació estratègica substancial i cal creure que Aragonès és un d’ells. Per a l’altra meitat de catalans, cada dia que passa és un alleujament. Alguns dels dirigents del moviment secessionista, els nostàlgics de les jornades vibrants de la derrota, ja han advertit justament que la normalitat institucional i política és el principal adversari en aquests moments. El Govern de Sánchez dona per bo el grau de normalització arribat a Catalunya, encara que es mantinguin intactes els blocs polítics que impedeixen la recuperació de la transversalitat. D’altra banda, no és un secret que l’oferta final que un dia vagi a plantejar per a l’aprofundiment de l’autogovern català no serà satisfactòria per a la majoria independentista i potser tampoc per a una part del catalanisme progressista. Només una reforma constitucional prèvia li concediria un marge de maniobra substancial i no s’entreveuen a curt termini les condicions objectives per abordar-la. Sánchez no pot tenir cap pressa per accelerar la taula de negociació. No té més proposta que la permesa al marc constitucional i percep com tot el món el desgast que suposa per a l’independentisme la contemporització com oferta política i la reconciliació com a horitzó. Per a l’èxit del seu pla només necessita que ERC aguanti la pressió de Junts i continuï donant per bona l’existència de la Taula en si mateixa. En el pitjor dels casos, Aragonès s’aixecarà, regalant-li l’exclusiva del diàleg.

El més llegit