El que no es veu de la polèmica sobre les macrogranges

La polèmica generada entorn de les recents declaracions del ministre de Consum, Alberto Garzón, sobre com de desencertat que pot suposar que qui forma part del govern d’una nació arremeti contra un sector industrial important per a la seva economia, ens desvia de la necessitat d’obrir un debat assossegat i allunyat de sentimentalismes sobre l’existència d’obligacions envers la resta d’animals. Convivim amb milions d’animals que maltractem en festejos populars o matem en escorxadors o granges per després menjar-nos-els. Molts defensors d’aquestes pràctiques utilitzen la indiscutible constatació que aquests no tenen el raciocini de la majoria d’éssers humans per acusar-los de no ser agents morals (no tenir la capacitat de realitzar judicis morals i fer-se responsables de les seves pròpies accions) i, per tant, de no ser subjectes de dret. Però no expliquen per què la capacitat de comprendre què és un dret i reclamar-lo, així com realitzar judicis morals, ha de ser necessària per posseir drets. Si aquest fos el cas, no podríem sostenir perquè els nadons o les persones amb algun tipus de discapacitat psíquica sí que en són titulars. Un de les troballes més importants realitzades en les últimes dècades i que gaudeix d’un ampli consens entre la comunitat científica és que «els humans no som els únics que tenim la base neurològica que dona lloc a la consciència» (Low et al., 2012). Els animals no humans no són éssers inconscients sinó al contrari, són capaços d’experimentar sentiments (bons i dolents) i ser conscients d’una varietat d’estats i sensacions com el plaer i el sofriment. Són éssers sentents. Aquesta capacitat es manifesta en conductes que només poden explicar-se per l’existència d’aquesta capacitat: sentit de justícia en primats com els ximpanzés (Proctor et al., 2013), autoreconeixement en elefants asiàtics (Plotnik et al., 2006), o com els dofins ploren la mort de les seves cries (Reggente et al., 2016), entre d’altres. Els animals no humans actuen intencionalment per sobreviure i minimitzar el seu sofriment. Són el tipus d’éssers que tenen (o poden tenir) interessos. De fet, moltes espècies d’animals no podrien haver sobreviscut de no ser gràcies a aquesta capacitat: la capacitat de sentir és útil evolutivament. Autors com Henry Salt (1899) o Peter Singer (1975), entre molts d’altres, han assenyalat que, els que tenen capacitat per patir i disfrutar, han d’estar protegits contra el sofriment que altres individus poden provocar-los. Dit d’una altra manera, si els humans fugim del sofriment i considerem que morir és dolent, no hi ha motius per pensar que això no passa entre els animals no humans. Per això estem obligats a abstenir-nos d’infligir-los dolor o sofriment. Arribats a aquest punt ens hem de preguntar si mantenir un tipus d’indústria només perquè genera riquesa i llocs de treball és una raó suficient per no oposar-s’hi, sobretot si existeixen sospites raonables sobre l’efecte que pot tenir sobre el benestar d’altres individus, incloent-hi els animals no humans.

El més llegit