Novak Djokovic, el Messies negacionista

Arribo tard a totes les reflexions possibles. Ho sé. Les millors plomes d’aquest planeta han escrit ja sobre el cas Djokovic, així que faré el ridícul, però deixin-me que ho intenti tot i que sigui el mateix dia en què es juga un preciós (i ja veuran) disputadíssim clàssic. ¡Compte! Jo vull parlar del personatge. I no perquè estigui a favor de Rafa Nadal, sinó perquè el protagonista d’aquesta història, d’aquest aldarull, d’aquesta controvèrsia, d’aquest escàndol és molt culpable, molt, de tot el que ha passat per com és, el paper que juga, la seva personalitat, la seva ideologia, el seu pensament, la seva família, el seu entorn, els seus ídols i gurus. Austràlia, el mur Jo he estat en aquest aeroport, en aquesta frontera i en aquest control de passaports i visats. No és fàcil entrar a Austràlia (no oblidem que, al segle XVIII, va ser una de les presons preferides dels britànics) i menys tenir tots els papers en regla. Jo, sempre que he anat al GP de Phillip Island, ha sigut gràcies al meu amic Alejandro Ceresuela i l’ajuda de Dorna, l’organització del Mundial de motociclisme, ja que la meva inutilitat per als tràmits és total. Enorme. Ja que no es tracta, no, de respondre simplement sobre si portes armes, drogues o estàs boig, és molt més complex. Però jo no soc el milionari Novak Djokovic, aquest és el meu problema. Insisteixo, no ens enganyem i que ni el millor tennista del món, ni la seva família (curiosa), ni el seu país i/o govern ens prenguin per tontos. Des que es va saber que el govern australià i l’organització de l’Open de Melbourne (bé, aquests d’aquella manera, és a dir, amb la boca petita) exigien que tothom estigués vacunat per entrar al país i al club on es juga, es va saber que hi hauria embolic amb Djokovic. El joc de ‘Nole’ Durant dies, ¡setmanes! i mesos, Djokovic i tots els que el recolzen (n’hi ha des de Vox fins a gurus i telepredicadors) van jugar a l’ambigüitat: que si estic vacunat, que si no, potser hi aniré, potser no, pot ser que em deixin entrar, soc el núm. 1 no s’atreviran, ara ho dic, ara no... Repeteixo: el personatge. Per, després, arribar a Melbourne i no tenir els papers en regla. I no només això, sinó no dir la veritat. A Melbourne va arribar el ‘Nole’ que havia organitzat (no ho oblidem) aquell torneig ‘Adria Tour’ on, el setembre del 2020, es van contagiar tots sense mesures anticovid; el ‘Nole’ negacionista; el ‘Nole’ que trenca amb l’ATP i crea la seva pròpia associació de tennista (PTPA); el ‘Nole’ que es burla de la gimnasta nord-americana Simon Biles («la pressió és un privilegi», va dir a Tòquio, «cal lidiar amb ella per ser al cim»); el ‘Nole’ que la seva família considera «un heroi, un mite, un líder, un màrtir, ¡Jesucrist!» Aquest és el Nole que pretén entrar a Austràlia i defensar el seu títol driblant la ciència, la sensatesa, la solidaritat i les lleis. No tenim res contra el Djokovic que Bozidar Maljkovic, president del Comitè Olímpic de Sèrbia, considera «un noi que neix en una família modesta, humil, sacrificat, desprès, generós». No estem parlant d’aquest Novak. Estem parlant del Nole que es creu per sobre de tots. I, sí, també de les lleis. El que es creu el Messies.

El més llegit