Macrogranges: pedagogia necessària

Han sigut suficients tan sols uns dies de l’acabat d’estrenar any per tornar a ser testimonis d’una de les armes mes perilloses a què s’enfronta avui la nostra democràcia: les campanyes de desinformació massiva. El mateix president Biden recordava aquesta setmana –quan es compleix un any de l’assalt al Capitoli–, que els EUA estan avui igual o més dividits que fa un any, que el 70% dels seguidors de Trump continuen creient que hi va haver frau electoral i que les successives campanyes de notícies falses i mentides han danyat greument la democràcia. Emetre deliberadament notícies falses, o tergiversar les declaracions d’un personatge públic traient-les de context a fi de caricaturitzar-lo i emprendre una campanya de desprestigi contra ell aconseguint així evitar alguns debats complexos, o danyar una reputació no és un fet nou, però s’ha anat amplificant exponencialment amb l’impuls de les anomenades xarxes socials. De fet, cada vegada que s’aborden debats públics que afecten determinats interessos, o que resulten eficaços per desgastar l’adversari, són utilitzats una vegada i una altra amb total impunitat per alguns líders polítics, i determinats presumptes analistes i líders d’opinió. Aquests missatges acaben sent reexpedits una i mil vegades per una ciutadania poc donada a contrastar el que li arriba a través de les xarxes socials, ignorant en moltes ocasions que formem part d’un sistema d’algoritmes que ens ofereix insistentment allò que volem llegir sense alternatives que despertin la nostra més mínima consciència crítica. Alguna cosa d’això hem tornat a veure aquests dies amb la polèmica sorgida després de l’entrevista concedida pel ministre Garzón a un mitjà internacional. Més enllà de l’oportunitat temporal del debat, o de la important discussió de fons —la quantitat d’ingesta de carn recomanada per l’OMS i diferents científics com a saludable i sostenible; la necessària i urgent reducció de la contaminació, i la regulació dels models d’explotació ramadera i els seus límits de plena vigència a la UE i al nostre propi país on diferents comunitats autònomes i el Govern estan regulant i limitant les anomenades macrogranges—, resulta com a mínim interessant analitzar per què l’entrevista va passar desapercebuda el dia de la seva publicació. Per què va resultar llavors poc atractiu el titular que apel·lava a la necessitat de reduir (que no de deixar de menjar) carn, i per què es va convertir en trending topic uns dies després, quan una revista pròxima a un dels sectors afectats pel debat circula un extracte tret de context i amb un titular que no apareix en aquests termes en l’entrevista original, i és amplificada per portaveus polítics de la dreta espanyola, convertint-se en una campanya no per abordar el debat de fons, sinó per desacreditar un membre del Govern, en la qual acaben caient fins i tot els sectors més pròxims a aquest. Una cosa semblant havíem vist en el passat com a conseqüència de la regulació del consum d’alcohol o de tabac i molts altres debats. El realment inquietant és que en un moment transcendental en el qual hem d’abordar amb urgència una complexa transició ecològica capaç de transformar profundament els nostres sectors productius i patrons de consum, tenir en compte el difícil equilibri entre l’Espanya urbana i la buidada i garantir una economia verda i sostenible, necessitarem més que mai debats rigorosos, portaveus públics clars que filin prim, professionals entregats a la noble tasca d’informar, i tones de pedagogia i sensibilització, si volem arribar a bon port, mostrant empatia amb els sectors afectats i convencent una ciutadania immersa en una guerra d’informació contradictòria cada dia més difícil de clarificar.

El més llegit