¿Dos fanalets vermells?

Fa anys, un governador del Banc d’Espanya em va confessar que una de les coses que més l’avergonyia era repassar el quadro d’indicadors que el setmanari ‘The Economist’ publica cada setmana a la seva última pàgina. En la dada d’atur, Espanya tenia sempre el fanalet vermell i sentia desassossec a l’imaginar el que els altres governadors pensarien al veure les nostres xifres d’aturats. Érem el pitjor del pitjor. Espanya va tenir l’any passat una bona evolució de l’ocupació i 782.000 aturats menys, el descens més gran de l’atur de la nostra història. Però si l’actual governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, continua mirant el quadro de ‘The Economist’ també sentirà vergonya. Cert, el 2013 –en el més profund de la crisi financera– vam arribar a tenir un atur del 27%, i ara les xifres del novembre d’Eurostat –les últimes europees disponibles– diuen que l’atur a Espanya està en el 14,1%. És una millora indiscutible, però continuem sent el fanalet vermell d’Europa –el pitjor del pitjor– perquè tenim el percentatge d’atur més gran i doblem el 7,2% de mitjana de la zona euro. Al darrere tenim Grècia, amb un 13,4%, i Itàlia, amb un 9,2%. I som a anys llum del 3,2% d’Alemanya o el 2,8% de l’«austericida» Holanda. Comparant amb altres països europeus l’evolució anual tampoc satisfà. A Espanya hem passat d’un atur del 16,2% al 14,1% entre novembre del 2020 i el mateix mes del 2021, mentre que a la zona euro han baixat del 8,1% al 7,2%. I el mateix es pot dir de l’atur juvenil (de 18 a 25 anys), on la nostra taxa d’atur està en el 29,2% davant una mitjana de la zona euro del 15,6% (6% a Holanda i Alemanya). Però en atur juvenil ara ens supera Grècia, amb un 39,1%, i hi ha una altra dada que inspira optimisme. En la zona euro l’atur juvenil ha caigut 2,4 punts, des del 18% de fa un any, mentre que a Espanya el descens ha sigut d’11 punts, des del 40,3%. Sembla que en atur juvenil l’evolució és millor i és la primera vegada en molts anys en què l’atur dels joves està per sota del 30%. Des de la crisi del 2008, amb la reforma laboral del 2012 i malgrat la pandèmia, hem millorat, però no hem d’oblidar que continuem ostentant el fanalet vermell. Ara, amb «la correcció» (com l’ha acabat qualificant Pedro Sánchez) de la reforma laboral del 2012 volem combatre l’alta precarietat i temporalitat. I amb les pujades del salari mínim, l’excessiva desigualtat. Són objectius que és difícil no compartir, però no hem d’oblidar la trista realitat de les nostres xifres d’atur. Per això costa entendre que quan el Govern, la CEOE i els dos principals sindicats han aconseguit un acord sobre la reforma laboral que semblava impossible –i que segur que implica moltes renúncies i errors–, la convalidació del decret llei estigui generant tant soroll. Ara resulta que alguns aliats d’esquerres del Govern no renuncien a donar lliçons d’obrerisme a UGT i CCOO. I el PP renega fins i tot de l’abstenció malgrat la firma de la CEOE i que els que van fer la reforma del 2012 (la ministra Fátima Bañez i Rajoy) creuen que l’acord és acceptable. Els sindicats han de desconèixer el que convé als treballadors. Els empresaris es deuen haver deixat xuclar el cervell pel Govern Frankenstein. I Sánchez no vol telefonar a Casado, prefereix comunicar-se amb ell pels micròfons de la SER o que Félix Bolaños, el ministre bomber, parli amb García Egea. ¿Ara ostentarem dos fanalets vermells, el de l’atur i el de la falta de sentit comú?

¿Dos fanalets vermells?

Les bones xifres del 2021 no poden fer oblidar que la nostra taxa d’atur continua doblant la mitjana de la zona euro

El més llegit