Va, Juan, d’un sol glop

En la política espanyola tot es pot explicar primer com una miserable farsa i després com una gran tragèdia. La citació marxista no només és inexacta sinó fins i tot un antònim, però té sentit aquí perquè la podria dir tranquil·lament el protagonista de ‘Vamos Juan’. Si la porto a col·lació (o, com diria ell: «Si la porto a coalició») és perquè, malgrat ser invertida, resumeix una mica el que aconsegueix aquesta sèrie: explicar la política espanyola primer des de l’acudit per acabar fent-ho d’una manera tràgica. Juan Carrasco és un polític (calb) de pa sucat amb oli que, per una cosa molt semblant a l’atzar, aconsegueix ser alcalde de Logronyo, ministre d’Agricultura («i pesca i alimentació i medi ambient», com li agrada matisar) i fins i tot ferm candidat a la presidència. Converteix en garfi el dit índex i el del mig de cada mà per calçar cometes en l’aire quan vol dir una cosa irònica (fins i tot en la paraula «presumpte», quan és ell el presumpte corrupte), maltracta el refranyer espanyol («‘de perdidos al monte’») i l’espifia cada vegada que vol utilitzar un anglicisme (li encanta fer ‘brics’ per descansar, ‘speaks’ en públic i no vol ser un ‘pápit’, una marioneta). És un infeliç en permanent fugida cap endavant. Si es presenta un problema, en desencadena un altre de més gros. És l’encarnació d’aquella frase atribuïda a Cromwell: «L’home mai avança tan segur com quan no sap on va». Tot i que pugui assemblar-se a les sàtires d’Armando Iannucci, ‘Vamos Juan’ només es pot entendre bé al nostre país i amb els codis d’un gènere autòcton, perquè «de la impossibilitat de la tragèdia sorgeix l’esperpent». La frase és de Valle-Inclán i amb el vidre deformador de l’esperpent es mira aquesta sèrie brillantment escrita i increïblement protagonitzada per Javier Cámara. La caricatura del món grotesc, la distància irònica, el desencant, l’explotació boja de la col·loquialitat, ja sigui per la pèrdua de les colònies o per aquella Espanya postbombolla. Per molt seriós que sigui, jo no puc recordar sense que em tremoli el llavi de riure l’accent texà d’Aznar o les frases cubistes de Rajoy. Ni les pel·lis de Berlanga o les novel·les de Santiago Lorenzo. Podria semblar que Carrasco toca poder per simple sort (una espècie de Mr. Chance patri), però ens adonem gradualment de fins a quin punt els seus moviments estan controlats pels poderosos. Carrasco és, tot i que ell no vulgui ser un ‘pápit’, un ninot. I ho és de vegades en l’accepció de «persona dèbil o de poc caràcter que es deixa manejar», però sobretot en la de: «Ninot de figura humana fet de palla que es treu en carnaval per cremar-lo». És, a més, un mirall del país. Amb la seva obsessió pels «‘yintonis premium’», per exemple. El veiem prendre-se’ls en copes baló cada vegada més grans, compartir-ne un a mitges quan venen mal dades, associar aquesta beguda a la sofisticació, emborratxar-se de tristesa. Però només el veiem disfrutar-lo de veritat quan, en l’últim episodi, en un ‘flashback’ (ell diria «‘flashdance’»), se’l pren en vas de tub en un bar-karaoke de Logronyo. La nostra història recent a través d’aquesta borratxera aspiracional de gintònic. Solia dir Montalbán, inventor a més de «la literatura subnormal», que en aquest país tots som «víctima o botxí». Carrasco és les dues coses. Primer, perquè per molt mesquí que sigui, sempre hi ha algú pitjor. I segon, perquè ens produeix una emoció que en realitat hi ha en poquíssimes cultures i encara menys idiomes: la idea de vergonya aliena. Un sentiment poderós, entre el menyspreu i l’empatia, que ens provoca una cosa que odiem quan ho fa algú en qui ens reconeixem. Va, Juan: d’un sol glop.

El més llegit