¿Barcos carregats de migrants davant la costa ibèrica?

Europa està envoltada de problemes. A més de les crisis sanitària, política i identitària, econòmica i energètica, ja conegudes, la prolongada crisi migratòria s’ha aguditzat com a conseqüència de l’atac híbrid d’Aleksandr Lukaixenko. El tema dels immigrants mai ha sigut fàcil de tractar en territori europeu. No és un tabú, perquè la situació s’aborda, però és incòmode perquè se sap per endavant que crearà problemes. És com aquest familiar d’extrema dreta que ve al sopar de Nadal: sempre intentem no parlar de política amb ell. Hi ha una bretxa entre els països de la Unió Europea sobre aquesta qüestió. A Polònia i Lituània –i no són els únics, ni de bon tros– els immigrants no són benvinguts. Els acords entre la UE i Turquia són la prova fefaent de com de tòxica és la qüestió per als Vint-i-set: és preferible injectar importants sumes a l’economia turca per frenar el flux d’immigrants procedents de països del Pròxim Orient. Si Europa tremola amb una crisi migratòria greu a les seves portes, imagini’s el que passaria amb dues... I, creguin-ho, és una cosa que està a punt de passar. Estem tan ocupats «apagant els incendis» en curs que ens oblidem de les restants crisis que s’estan gestant en aquests moments sense que s’hagi donat ni tan sols la primera veu d’alarma. Ningú presta atenció al Magrib El Magrib fa molt temps que és lluny de ser una regió estable. Després de la Primavera Àrab, fa 10 anys, hi havia esperança en el futur d’aquesta regió, s’entreveien règims democràtics i llibertats, dotats de garanties individuals. Transcorreguda una dècada, ens adonem de la poca cosa que ha quedat de tot això en la majoria d’aquests països, cosa que fa pensar a molts que la Primavera Àrab ha fracassat. En l’actualitat, afrontem una Líbia dividida, una transició reformista a Tunísia i un risc imminent de guerra entre el Marroc i Algèria en el conflicte del Sàhara Occidental. ¿I què comprovem? No hi ha cap potència ni organització internacional que presti atenció a l’estabilitat en aquesta regió crítica per als països del sud de la UE. No hi ha esforços per comprendre la gravetat de la situació, ni plans per actuar amb eficàcia en cas d’una contingència. A aquest problema s’hi suma el col·lapse del Sahel. Això significa que tot el trànsit imaginable –de persones, armes i drogues– que té com a epicentre aquesta regió de l’Àfrica subsahariana passarà pel golf de Guinea i seguirà fins al Marroc, país a través del qual entrarà a Europa. I allà rau la importància de consolidar un Magrib fort, que sigui capaç d’aturar aquests trànsits no desitjats. Més tensió que mai El Marroc i Algèria mantenen des de fa temps un ambient prebèl·lic. En aquests moments, amb les relacions trencades des de l’agost i una guerra al Sàhara Occidental a punt d’esclatar, els dos països es preparen per a un conflicte directe o indirecte. Tot i que cap dels dos està interessat en una confrontació armada, les posicions són ja tan extremes que som més a prop que mai de l’inici de la violència entre els dos estats. Els efectes serien devastadors i a la península Ibèrica no en sortiríem indemnes, al contrari. De fet, n’hi ha prou amb mirar les conseqüències de l’actual agitació política a Tunísia per projectar el futur en cas de conflicte entre els dos gegants del Magrib: un 29% dels immigrants que han arribat a les costes d’Itàlia recentment són tunisians. Ningú dubta que és aquest l’assumpte que amenaça en gran manera l’estabilitat i la seguretat de Portugal i Espanya. Segons dades de la UE, el nombre d’encreuaments entre el nord de l’Àfrica i la península Ibèrica ha superat els 57.000, la xifra màxima registrada el 2018. Gràcies al reforç del control fronterer al Marroc i als programes de cooperació entre la UE i aquest país, aquesta xifra havia disminuït en els últims anys. Tanmateix, si esclata una guerra d’aquesta magnitud, milers de ciutadans no se sentiran segurs i es dirigiran a Ceuta, Melilla i Tànger, arriscant-ho tot per arribar a l’altra riba. ¿Podrà i voldrà el Marroc, en un escenari de guerra, controlar aquest flux de persones desesperades...? Un altre destí habitual són les illes Canàries. Segons els registres de Frontex, la distància recorreguda per arribar a aquest destí oscil·la entre un centenar de quilòmetres des del punt més pròxim de la costa africana a més de 1.600 quilòmetres des de Gàmbia. Sense condicions de seguretat, els migrants continuen embarcant-se en viatges molt perillosos, sovint sense arribar a destí. Només per fer-nos una idea de les dimensions del problema: el 2020, amb l’empitjorament de les condicions de vida socials i econòmiques a molts països africans com a resultat de les mesures imposades per combatre la covid-19, el nombre d’arribades va augmentar 10 vegades en comparació amb el 2019. La Unió Europea s’ha preocupat d’aturar les rutes migratòries, però no d’actuar sobre les causes d’aquest moviment de persones. Es poden invertir centenars de milions d’euros en un millor control de la migració des d’aquests països africans, però això no resoldrà el problema. La qüestió és que a molts d’aquests països de l’Àfrica subsahariana hi ha una total anarquia. Els governs actuals han conduït a la inestabilitat social i econòmica, i els conflictes són per tot arreu. També el canvi climàtic ha colpejat aquí més durament que en altres parts del món. La gent arrisca la seva vida perquè, en cas de no fer-ho, pot acabar morta o en condicions de supervivència inhumanes. Els problemes no es poden aturar, però es poden resoldre. I la majoria de nosaltres només ens n’adonarem quan comencem a veure diversos barcos davant la costa ibèrica. Llavors comprendrem la gravetat de la situació. Fins aleshores, el problema és seu, no nostre.

¿Barcos carregats de migrants davant la costa ibèrica?

Els conflictes i la inestabilitat al nord de l’Àfrica estan generant una nova crisi migratòria que afectarà sobretot Espanya i Portugal

El més llegit