No em penso baixar del burro. Continuo sent optimista. I per això estic convençut que podem batejar –provisionalment– el 2022 com l’‘any de la remuntada’. No pretenc convèncer ningú, és que ho sento així. I a més tinc arguments. ¿Com està la salut del món? Fotuda, per la pandèmia, i més encara per les diferències de sempre; allò del repartiment de vacunes no té nom. ¿Existeix el perill d’alguna guerra entre grans potències? Bé, guerres ja n’hi ha, només falta començar a engegar trets; i no, no és descartable. Com tampoc és remota la possibilitat d’un enfrontament civil als Estats Units. ¿Ens agafarem seriosament, de veritat, la lluita contra el canvi climàtic? No ho crec, vist això. ¿L’ambient polític a Espanya? Irrespirable; i fa pinta de tirar a insuportable. ¿L’economia? Depèn; perquè els grans números remunten, però les petites realitats de moltes famílies continuen sent lamentables. ¿La precarietat? Resistint. ¿La desigualtat? També. ¿El masclisme? Enquistat; i amb el turbo de la ultradreta, més ufà que mai. ¿La possibilitat de reconciliació a Catalunya? Ara mateix, utòpica; si a sobre la Casa Blanca felicita el Nadal a la presidenta del Parlament –o ella fingeix que és així– doncs més difícil encara; per a mi allò de Laura Borràs ha sigut el millor gag de les festes.