‘Un poquito de por favor’

Ho repetiré per si l’altre dia no em vaig fer entendre prou bé. No és el moment que el Barça tregui pit. Aquest «¡hem tornat!» se’l podrien haver estalviat. De moment. Hi haurà un moment en què algú pugui cantar el «sí que es pot». Arriba el clàssic i el Barça de Xavi Hernández encara no ha fet un partit complet. ¡Ni un! Siguem seriosos. Ara, ho sento molt (o no), sona buit, badoc i fins i tot innecessari que Joan Laporta, que encara no ha pagat un euro per Ferran Torres i que ni tan sols l’ha pogut inscriure (el primer gripau que s’ha empassat Mateu Alemany, que va dir que l’inscriuria abans de diumenge), pretengui posar por de la resta d’equips i ja no dic als galàctics de debò. De debò, allò de fitxar Erling Haaland ho arxivarem a la mateixa carpeta que la lona del Bernabéu, el fitxatge de Beckham i la renovació «després d’un asadito» de Messi, ¿oi? El gran capità Tampoc crec que vingui a tomb el pas de pit que el sempre mediàtic Gerard Piqué, no ho oblidem, capità i sant i senya d’aquest equip, ídol de la gent blaugrana després de la sortida de Messi, que no parla gaire bé d’ell, ha fet sobre els seus ingressos. Primer: que ensenyi el contracte i potser ens espantem com quan ‘El Mundo’ va mostrar el de Leo. Segon: ningú es creu que guanyi la meitat de Ferran Torres, que ha vingut (diuen) per 12 milions d’euros per temporada. Tercer: el que ens ha deixat veure, significa que guanya 12.761 euros al dia (nets), és a dir, més del que guanya un mileurista (i n’hi ha a milions) ¡a l’any! Es podria tapar una miqueta. I quart, com diu la locució llatina d’origen medieval: «Excusatio non petita, accusatio manifesta». La traducció literal és «excusa no demanada, acusació manifesta». I jo, la veritat, que Laporta i Piqué es comportin així, mira, ho entenc, és el seu tarannà, però que Xavi s’enganxi a aquest tren quan té el sostre de vidre, tan fràgil com el del president i capità, em sembla estrany. Perquè, dins d’insuflar optimisme a la penya, dir que el Barça ha sigut superior a tots els equips amb els quals s’ha enfrontat «menys el Bayern», em sembla d’una sobrada innecessària a hores d’ara de la reconstrucció. Sempre en conflictes Recordo les espifiades de Dimata i RDT en el miraculós Barça-Espanyol (1-0); recordo l’espifiada (més que pífia) de Seferovic en el Barça-Bénfica (0-0); la victòria 1-3 a Vila-real, en el qual Xavi va dir que no mereixien guanyar; el bany final del Betis al Camp Nou (0-1); el 2-2 d’El Sadar on el míster va elogiar els nens perquè estaven salvant l’equip; el miraculós gol de Nico en el 3-2 contra l’Elx; l’1-1 (contra 10) al Sánchez Pizjuan i, per acabar, la dues gran parades, en l’afegit, de Ter Stegen per salvar el 0-1 de Mallorca i l’1-1 d’aquesta ahir a la nit a Granada. Repeteixo, que Laporta i Piqué facin i diguin el que vulguin (com és normal en ells), però Xavi hauria de ser més realista, tot i que ara formi part del «camarot» del «presi».

El més llegit