No sé què em passa, però enyoro les rebaixes. Vull dir les rebaixes d’abans, aquestes que obrien els informatius amb la imatge cada any, la cua de senyores que entren en estampida als grans magatzems per aconseguir les millors ofertes. La d’aquestes mateixes senyores que fiquen mà en una muntanya de jerseis a un preu imbatible. Perquè les rebaixes tenien rituals, però també mites: el més important era que les ofertes que valien la pena només s’aconseguien la primera setmana. Així que calia anar-hi aviat i trepitjar els talons a les senyores en estampida. Entre els rituals ineludibles també estava el de presumir del que s’havia comprat a les rebaixes. Autèntiques gangues, és clar, que generaven enveges profundes i enormes desconsols. Perduda l’oportunitat, calia esperar molt perquè tornés a arribar-ne una altra. En això també consistien les rebaixes: en seguir les dates exactes en què es produïen, dues vegades a l’any, i passar la resta del temps esperant que arribessin.