¿Miracle Draghi?

Sempre convé mirar a Itàlia. Un país que se’ns sembla en defectes –de vegades fins i tot ens supera–, però que té una invisible resiliència que li permet tirar endavant. Tot i que sense resoldre el seu principal problema: el greu estancament econòmic dels últims 20 anys. Itàlia acaba de decretar la vacunació obligatòria per als majors de 50 anys. No sé què li semblarà al nou president del Constitucional, González-Trevijano, l’artífex de la sentència contrària a l’estat d’alarma, però hauria de reflexionar-hi. Felipe González, criticant l’actual política espanyola, va dir que cada vegada s’assembla més a la italiana, per la creixent fragmentació, però va afegir que «sense italians». ¿Pitjor? La inestabilitat i la falta de creixement van portar que una part rellevant d’Itàlia es qüestionés fins i tot sortir de l’euro. El febrer del 2021 una greu crisi governamental va ser resolta pel president Mattarella nomenant primer ministre Mario Draghi, que havia sigut governador del Banc d’Itàlia i president –exitós– del Banc Central Europeu. Draghi va aconseguir el suport de la Lliga de Salvini (extrema dreta contrària a la immigració), del partit de Berlusconi (lligat al PP europeu), dels populistes de Cinc Estrelles i del PDI, el gran partit de l’esquerra. Un Govern d’unió nacional, excepte una part de l’extrema dreta. ¿Des d’Abascal a Yolanda Díaz? No, no exactament. Però des del pragmàtic empresariat del nord (amb influència sobre la Lliga de Salvini) fins a les forces d’esquerra van arribar a la conclusió que Draghi els podia servir per asserenar la política i aplicar les reformes que Europa exigeix per accedir als fons –una mica superiors als espanyols– del pla de regeneració europeu. El Govern de Draghi ha treballat i infós confiança, Itàlia creix ara mes que Espanya, Brussel·les mira Roma d’una altra manera i l’influent ‘The Economist’ acaba de sentenciar que Itàlia és el país del món que més ha millorat el 2021. ¿Cal copiar Itàlia? Bé, no tenim un Draghi. Josep Borrell i Luis de Guindos són una altra cosa. I a més la història encara no ha acabat. Aquest mes s’ha d’elegir un nou president de la República amb un mandat de set anys. Si Draghi no es presenta podria continuar de cap de Govern i intentar continuar implementant les reformes fins a les eleccions del 2023. Però si és elegit president podrà supervisar la política italiana durant un període molt més llarg. El problema és que seria difícil mantenir el Govern d’unió nacional amb un altre primer ministre i que les eleccions podrien ser inevitables, amb la qual cosa l’agenda reformista saltaria pels aires. ¿Què passarà? Draghi sembla disposat i és difícil que hi hagi un altre candidat que pugui tenir més suports entre els 1.000 electors (diputats, senadors i representants de les regions). Però a Itàlia les eleccions a president sempre són superbarroques. I cap primer ministre ha saltat directament a president. Si Draghi es presenta i no és elegit, el risc que la lluita partidista torni a imposar-se és alt. Si Draghi és president, també. Tret que aconsegueixi consensuar un cap de Govern tècnic per dos anys. Tot complicat. Itàlia no és la solució als nostres mals. Però Pedro Sánchez i Pablo Casado farien bé en treure’n algunes conclusions. Una, la unió nacional és excessiva i seria molt estranya en una Espanya plurinacional. Dos, Draghi (74 anys) és la prova que algunes vegades un polític pragmàtic aconsegueix pactes molt amplis.

¿Miracle Draghi?

La incògnita és si convé que l’exitós líder del BCE i actual primer ministre sigui elegit president de la República d’Itàlia

El més llegit