2022 i continuem sense aprendre la lliçó

La pel·lícula Don’t Look Up, amb repartiment estel·lar –Meryl Streep, Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence i Cate Blanchett–, tan en voga aquests dies a les xarxes socials, és una metàfora de la pandèmia convertida en cometa. I de la política sense escrúpols que domina l’escenari en unes democràcies en què prioritza la mentida, l’espectacle i la corrupció. Els mitjans, sobretot la televisió, no sortim ben parats en aquesta paròdia. Tot i que el film no és res de l’altre món, es deixa veure. Respon a les preguntes que ens fem des de l’inici de la pandèmia el 2020: ¿En sortirem millors? ¿Aprendrem la lliçó? Atenció, espòiler: la resposta és que no. Ni en sortirem millors ni n’haurem après res. La prova són les martingales semàntiques dels líders amb la catàstrofe climàtica en cimeres sense avenços finançades pels contaminants. Hi ha més preguntes: ¿serà millor el 2022 que el 2021? ¿Acabarà la pandèmia? ¿Creixerà l’economia i augmentarà l’ocupació? Siguem pessimistes, és més segur. Perills i incerteses L’any que arrenca en uns dies arriba carregat de perills i incerteses. El més greu és la crisi d’Ucraïna. ¿Es tracta d’un paperot controlat entre l’OTAN i Rússia per distreure’ns? ¿És un joc de mascles alfa amb risc de descontrolar-se? ¿Som en els prolegòmens d’una guerra que tindria conseqüències devastadores? Desconeixem quins són els jocs de Putin, si pretén fer-se només amb les regions prorusses i millorar la sortida de la seva flota al mar o si planteja una invasió completa. Som en temps de càlculs. Més enllà dels riscos de jugar amb foc en un polvorí, com va passar a la ex-Iugoslàvia en els anys 90 del segle passat, una guerra, limitada o no, afectaria el preu del gas natural. Seria un seriós revés per a la UE, a què espera un any complex amb detalls del Brexit encara oberts i en mans d’un Boris Johnson imprevisible, sense cap altre objectiu que la seva supervivència. Hi ha rebel·lions ultres a Polònia i Hongria i eleccions presidencials a França, un país clau juntament amb Alemanya, que acaba d’entrar en el postmerkelisme. Una guerra a Ucraïna provocaria una altra crisi de refugiats en una Europa que encara no ha entès que el futur de l’Estat del benestar i de les pensions depèn de la nostra capacitat d’acceptar, formar i integrar els migrants en una piràmide de població envellida. Aquest marc seria un regal populista per a les extremes dretes i per als grups que es nodreixen de la negació de la realitat. Aires electorals als EUA L’any 2022 arriba carregat d’aires electorals als EUA, el rival natural de Rússia. Malgrat que la cita és al novembre, dominarà l’escena política. Es renovarà un terç del Senat, alguns governs importants i la totalitat de la Cambra de Representants, a més d’altres eleccions estatals i locals. Joe Biden es juga el control del Congrés en els dos anys següents, i la possibilitat de tirar endavant les seves polítiques, amb què vol assentar les opcions d’un segon mandat més enllà del 2024. Donald Trump també es juga la seva anhelada tornada a la Casa Blanca. Per això intenta influir en les primàries republicanes, situar els seus fidels per desplaçar els que no el van seguir en la seva fantasia del frau electoral. No només és una operació de venjança, és la primera pedra de l’operació tornada. Veurem com acaba la investigació del Congrés sobre la responsabilitat de Trump en l’assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021, quan una turba d’exaltats va atacar el Congrés en un intent indissimulat de cop d’Estat. Una tornada del trumpisme seria una catàstrofe, amb ell de candidat o amb un altre pitjor. Efecte Boric Hi ha més esperances a l’Amèrica Llatina per l’efecte Boric i les eleccions presidencials de Colòmbia i el Brasil, que determinaran si hi ha rumb progressista de la regió. Sobre totes les partides en joc –la d’Ucraïna, la interna als EUA i l’amenaça creixent de l’EI al Magrib i el seu impacte a Líbia–, n’hi ha una altra més transcendent: el creixement militar i polític de la Xina, que aspira a desplaçar els EUA del tron de primera superpotència. El 2022 no passarà, però existeixen conflictes potencials que podrien derivar en una escalada militar: Taiwan i el control de les illes del Mar del Sud de la Xina. El president Xi no és com Putin i Biden. No parla ni amenaça, només camina en la direcció establerta. Pequín té un pla a 50 anys i paciència a dojo, virtut que va desaparèixer d’un Occident entregat a un curtterminisme irresponsable abans que ens atrapi el cometa.

El més llegit