Aquesta columna neix vella i antipàtica perquè va sobre ‘No mires arriba’, la pel·lícula de la qual tothom parla. O de la qual tothom parlava. Neix vella perquè, a una setmana de la seva estrena a Netflix, ningú en vol saber res més. A l’assumpció de la rapidesa amb què moren avui les pel·lícules s’hi suma el cansament per l’allau d’opinions creuades aquests dies a les xarxes. Aquesta vegada som bastant a prop de poder respondre que no a una de les preguntes estrella de Twitter, una pregunta impertinent que apareix cada dos per tres: ¿queda algú que no hagi opinat ja sobre tal pel·lícula? ¿Hi ha algú que encara no tingui opinió sobre tal cosa? I neix antipàtica pel mateix, perquè la pel·lícula d’Adam McKay, un combinat de sàtira política i ciència-ficció, ha portat al límit una reacció injusta en què, qui més, qui menys, hem caigut tots alguna vegada. Es tracta d’agafar-li mania a una pel·lícula abans de veure-la per pur cansament, per haver vist, sentit i llegit tant sobre aquesta que se te’n van les ganes de veure-la i fins i tot arribes a pensar que l’has vist sense veure-la. Més encara quan la pel·lícula parla de l’estat del món.