Trenta anys després de la desaparició de la Unió Soviètica han tornat a escena els vells dimonis familiars de la rivalitat en terra europeu entre l’Est i l’Oest, entre els Estats Units i Rússia, convertida aquesta en hereva d’una de les dues grans superpotències de la guerra freda. Els reiterats laments públics a propòsit del desastre que va suposar el final de l’URSS, el recolzament dispensat pels oligarques al discurs del Kremlin i l’exigència del president Vladímir Putin que l’OTAN doni garanties que en cap cas Ucraïna i Geòrgia s’integraran en l’organització han donat peu a una escalada de retrets que, amb totes les diferències que es vulgui, ressuscita en part el caldejat clima de la guerra freda. Amb la variant no menor que la rivalitat Estats Units-URSS va arribar a emmotllar-se a una sèrie de codis de conducta que a penes deixaven marge a la improvisació i a la sorpresa, però avui, al contrari, discorre per una lògica imprevisible no exempta de riscos.
En la reaparició de Rússia com a actor polític global treuen el cap la nostàlgia per una edat d’or que presumiblement no tornarà, la vulnerabilitat d’una economia molt poc diversificada i l’actitud dels Estats Units des dels dies del president Bill Clinton, el primer que va creure veure en la Rússia de Borís Ieltsin un adversari poc menys que extint. El cert és que l’auge del model xinès, convertit en la nova gran superpotència del segle XXI, i els errors d’apreciació comesos per l’OTAN i la Unió Europea han donat peu a una mena de competició triangular en la qual ha renascut Rússia a cavall del dinamisme dels mercats de combustibles fòssils, si més no per posar límits a l’expansió dels seus contrincants europeus.
D’aquí ve la complicitat de Rússia i la Xina per fer front comuna davant els Estats Units i els seus aliats, i també la degradació manifesta de les relacions de Rússia amb els Estats Units. Mentre un multilateralisme imperfecte, danyat per la diplomàcia practicada pel president Donald Trump, amb prou feines dona resultats tangibles, creix la sensació que la relació del Kremlin amb la Casa Blanca i amb Brussel·les empitjora cada dia que passa des que Joe Biden es va asseure al Despatx Oval. Alhora que s’enquista la situació a Ucraïna de ni pau ni guerra –amb un informe ininterromput de baixes– i l’annexió de Crimea és un fet irreversible, el règim de sancions contribueix a enrarir l’atmosfera en un entorn molt volàtil, com ha quedat demostrat amb la crisi de refugiats a la frontera de Bielorússia amb Polònia i Lituània, induïda per Rússia.
Per als Estats Units, abans que una disputa per l’hegemonia a escala europea, la configuració de dos escenaris de crisis tan distants com el Pacífic occidental i Europa presagia temps difícils. Els que als anys 90 van veure en els Estats Units la hiperpotència de llarg recorregut per a un món unipolar admeten ara que les seves previsions van estar vigents durant poc més d’una dècada i van resultar, almenys, apressades. Vladímir Putin ha construït una autocràcia a la seva mesura, ha sabut explotar les frustracions del nacionalisme rus i ha silenciat amb mà de ferro una oposició amb més ressò fora que dins de la federació. I amb tot això ha sabut treure el màxim partit a uns recursos francament minvats excepte per un detall no petit: l’arsenal nuclear segueix allà amb el seu poder dissuasori perquè ningú colli les rosques més del necessari.