És una cosa inevitable, i potser també un signe dels temps, que les millors explicacions sobre el present acostumin a arribar en forma de sàtira. Així s’explica en bona mesura l’èxit de ‘No mires arriba’, una àcida comèdia de ciència-ficció que és la crònica d’una mort –la del nostre planeta– d’allò més anunciada. No m’estendré gaire sobre ella, perquè a hores d’ara tothom en sembla tenir una opinió –bona o dolenta– al respecte, atesa la suprema rapidesa amb què escalem els màxims de les onades mediàtiques. És àcida, tot i que estigui una mica estirada i no del tot quallada.