És molt significatiu que en un país on qualsevol anècdota s’eleva a la categoria d’esdeveniment històric, el cessament fulminant del major dels Mossos hagi passat enmig d’un silenci general, com si molestés. Resulta que el policia que va ser convertit en heroi aquell tràgic 17-A ha sigut finalment abandonat a la seva sort pels que al seu dia el van consagrar. Res millor que l’ascens i caiguda del major Trapero per entendre què és el que li ha passat a Catalunya els últims anys. Va ser aparentment elevat als altars per la seva gran tasca antiterrorista, quan en realitat va ser únicament per la necessitat de crear la impressió, a les portes de l’octubre calent del 2017, que Catalunya tenia una policia moderna, exemplar i humana per al nou Estat que estava a punt de néixer. Va arribar l’1-0, i Trapero es va negar amb valentia que els Mossos utilitzessin la força per evitar que la gent acudís a unes simples urnes, i això el va convertir en l’objectiu immediat del Madrid ultra, que el va tractar com si fos un sediciós independentista. A continuació, va ser cessat amb el 155, però ja aleshores començava a estar entre dues aigües: el sobiranisme va començar a sospitar de la seva independència de criteri i els tertulians del règim van deixar de citar-lo com un dels màrtirs de la pàtria. El punt de no retorn va arribar amb el judici del procés, on va confessar que tenia preparat un dispositiu per detenir Puigdemont si així se li requeria judicialment. Va ser el moment en què es va convertir en un altre traïdor oficial més, fins que sorprenentment el conseller Sàmper el va rehabilitar amb bon criteri, i per un moment va semblar que els mèrits eren més importants que les simpaties polítiques.