El català , la seva pervivència i fortalesa, tornen a ser en el centre del debat polític i no sembla que el país estigui en les millors condicions d’afrontar alguns embats que la llengua està patint. La utilització barroera i espúria del català per la dreta com a estratègia de desgast partidista del govern espanyol de coalició, circumstància que tampoc és cap novetat en ella mateixa, però sempre pot ser encara més destralera, i una sentència judicial que erigeix els tribunals , de manera absurda i arbitraria, com a prescriptors de mètodes pedagògics per tal de facilitar l’aprenentatge de les llengües del país , en són, ara com ara, els seus màxims exponents. Però feia temps que existia la preocupació sobre la caiguda en l’us social del català i la crònica escassa presencia del català en determinats àmbits com la justícia o en la producció audiovisual. I tot plegat, acompanyat per la constatació de l’escàs compromís de les institucions de l’Estat em la promoció i el suport del català, el basc i el gallec.