En una escena del final de ‘Que bonic que és viure’, Clarence, l’àngel que aconseguirà per fi les ales que el convertiran en un àngel de primera, demana «un vi ben calentó, amb canyella i clau». També beuen aquest beuratge quan tots celebren que George Bailey hagi tornat a la vida i hagi descobert que la seva presència fa que el món sigui un lloc més habitable. Cada any, i en fa uns quants, torno a plorar amb una pel·lícula que ja em sé de memòria i que sempre és nova, sempre està a punt d’ensenyar-te nous racons. És una història nítida i senzilla i, alhora, està plena de replegaments, amb un guió memorable i un extraordinari James Stewart com l’home corrent que es desespera i riu, que s’enfonsa i planta cara.