¿Pressupostar o projectar?

En els pròxims dies es consumarà l’aprovació parlamentària dels pressupostos per al 2022 de la Generalitat de Catalunya i del Govern de l’Estat. Tot i que sempre és important comptar amb pressupostos, una anàlisi exhaustiva dels comptes pot donar més ombres que llums, per als empresaris. Els números per al 2022 de la Generalitat i de l’Estat es basen en primera instància en previsions macroeconòmiques molt optimistes, que, entre altres coses, encara no contemplaven la variant òmicrons de la covid-19, amb el seu possible impacte sobre el consum, més que probable després de les recents restriccions. De la mateixa manera, són també amenaçadores les conseqüències de la inflació desbocada sobre la política monetària, la revaloració salarial, els marges empresarials i, per tant, les expectatives d’inversió. Tant la Comissió Europea com el Banc d’Espanya i l’OCDE ja han rebaixat els objectius de creixement d’Espanya per a l’any vinent. Els pressupostos de la Generalitat i l’Estat continuen apostant clarament per redistribuir rendes, reforçar serveis públics i ampliar prestacions. En aquest context, les pensions i les despeses generals de l’Administració suposen ja el 71% del pressupost de l’Estat, mentre que el mateix percentatge ve representat per salut, educació i drets socials a la Generalitat. En canvi, les partides destinades directament a sectors productius (indústria, agricultura, comerç, etc.) amb prou feines arriben al 12% a Catalunya i el 8% a l’Estat. El repartiment dels nous fons europeus Next Generation EU (NGEU) mostra també el 2022 un clar biaix social, amb un 60% de la seva assignació per a drets socials, educació i salut a Catalunya. A l’Estat, un 20% dels NGEU es destinaran a despesa social, mentre que un 17% aniran a infraestructures, tot i que cal veure si serà per a més línies de l’AVE amb escassa ocupació o bé vies de mercaderies amb ample europeu per poder competir amb Europa. Tot i que els recursos NGEU haurien de contribuir a transformar la nostra economia, la seva gestió actual sembla que no apunta en aquesta direcció. El nostre país necessita, més que mai, reforçar el seu teixit productiu i promoure la cultura de l’esforç i del risc, en lloc de la prestació i la subvenció. La redistribució hauria d’arribar a partir de la riquesa generada i només per a als que la bretxa social no els permet accedir al mercat de treball ni a l’emprenedoria en igualtat de condicions. La crisi de la covid-19 ha deixat molta gent enrere, que ha de ser ajudada sense cap dubte, però també ha posat en relleu les deficiències de la nostra economia, que han de ser corregides, si volem continuar creixent i creant ocupació. Sense empreses competitives no podrem pagar els impostos que permeten després finançar pensions i prestacions diverses. Dotar les persones d’una feina digne és la millor política social que pot plantejar un país i generar les condicions favorables a la creació i creixement empresarial són determinants per a aquest final. De poc serveix, en canvi, repartir les engrunes d’una economia poc competitiva, incapaç de crear riquesa ni ocupació. Hem de mirar més enllà del pròxim exercici, no només pressupostar sinó projectar, repensar el nostre model socioeconòmic per deixar als nostres fills i filles un país molt millor.

¿Pressupostar o projectar?

La crisi de la covid-19 ha posat en relleu les deficiències de la nostra economia. Sense empreses competitives no podrem pagar els impostos que permeten després finançar pensions i prestacions

El més llegit