La metafòrica mà de Déu

En una escena d’È stata la mano di Dio, el jove Fabietto Schisa comenta al seu pare si veu possible que Maradona fitxi pel Nàpols. El pare (interpretat per l’enorme Toni Servillo) mira el fill amb condescendència i li deixa anar una sentència definitiva: «Sent a Barcelona, ¿com vols que vingui a parar aquí?». Ho diu no només per la comparació entre les ciutats, sinó, s’entén, de manera implícita, per la categoria dels clubs. ¿A qui se li podia ocórrer que deixés el Barça per anar a un equip sense massa pedigrí, com era en aquell temps l’esquadra blau cel? Aquesta escena avui no tindria cap sentit, perquè la distància entre tots dos no és, ni de bon tros, com als 80. I, si no, ja es veurà al febrer quan visitem l’Estadi Diego Armando Maradona. El 10 mític, fins i tot mort, ha tornat a vèncer San Gennaro i també San Paolo, que és com es deia abans el camp. Un bon pla per a aquests dies La pel·lícula de Paolo Sorrentino és una delícia, a mitjan camí del tradicional excés barroc i conceptual i de la crònica emotiva i esbojarrada a l’estil Fellini. Una delícia per a amants del futbol i per als que odien l’esport, perquè ens parla de futbol, per descomptat, però també de la vida (de les alegries i les tragèdies) que ens arrasa mentre estem pendents, en aquest cas de la cita amb Maradona. És la trobada amb Déu el que salva Fabietto de la catàstrofe (quan anteposa –avís d’espòiler- un partit contra l’Empoli a un cap de setmana a Roccaraso), però també és la mà de Déu la que li assenyala el pas de les il·lusions juvenils, de la vida alegre i despreocupada, a l’edat adulta, la de l’assumpció de les amargors i la tristesa. És un bon pla, el film autobiogràfic de Sorrentino, perquè transcorrin plàcidament aquests dies sense lliga (a soles amb el caramel del Boxing Day britànic). I ho és perquè ens fa riure (quan un oncle anuncia que si Maradona no fitxa se suïcidarà. «Mi ucciderò», diu, com aquell altre oncle de Fellini, a Amarcord, que amenaça amb el mateix si no troba una dona), perquè ens recorda aquells anys convulsos, amb el Pelusa zigzaguejant a la seva voràgine de divinitat i desenfrenament, i perquè ens planteja que el futbol és allà, com a teló de fons, mentre estimem, patim, anhelem i descobrim. Mentre vivim. Altres pel·lícules utilitzen l’esport com a excusa per explicar les coses que ens importen. És el cas, per exemple, d’Invictus, o d’El matrimonio de Maria Braun. Corre l’any 1954 i mentre Alemanya guanya sorprenentment el Mundial (se sent per la ràdio), la noia mor en una explosió. Mor l’Alemanya de la guerra i neix el miracle econòmic alemany, la nova Europa. I el futbol és allà, com una banda sonora. Com passa amb aquesta redemptora mà de Déu, la real (una trampa) i la simbòlica (una educació sentimental).

El més llegit