¿Hi haurà efecte Boric a l’Amèrica Llatina?

Tot i que Xile té singularitats no exportables a altres països, és evident que la victòria de l’esquerrà Gabriel Boric tindrà efectes a l’Amèrica Llatina, sobretot al Brasil, que celebrarà eleccions presidencials l’octubre de 2022. Està en joc la continuïtat de Jair Bolsonaro, un trumpista que agrada a José Antonio Kast, l’ultraconservador derrotat per Boric. L’expresident brasiler, Inácio Lula da Silva, encapçala les enquestes. És el gran favorit. Al segon lloc hi ha el jutge Sérgio Moro, un dels ariets en el procés de destitució de Dilma Rousseff i que va estar 15 mesos en el Govern de Bolsonaro. Encapçala un partit de centredreta anomenat Podem que acull figures com l’exfutbolista Romario. És un fenomen a l’alça: té el suport de mitjans de comunicació i d’una classe empresarial que no vol que torni Lula. Boric prendrà possessió de la presidència de Xile el març del 2022. Al juliol hauria d’estar a punt la nova Constitució. Seran mesos de gran efervescència que coincidiran amb altres eleccions importants: les de Colòmbia. La primera volta se celebrarà el 29 de maig. Comicis a Colòmbia Tres agrupacions es disputaran la direcció de l’Estat. L’esquerrà Gustavo Petro, que lidera Pacte Històric, és el gran favorit. El principal rival sortirà de la Coalició Centre Esperança, que compta amb el suport d’Ingrid Betancourt. El seu candidat es decidirà en unes primàries el 13 de març. La tercera llista, Equip Colòmbia, és la dreta pura. Un uribisme en hores baixes intenta situar al capdavant el seu candidat Óscar Iván Zuluaga. Álvaro Uribe va ser president entre 2002 i 2010, un dels períodes més violents de la guerra contra les FARC. Se l’ha vinculat amb el paramilitarisme i els seus crims. Uribe està en guerra contra Michelle Bachelet, alta comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans. El va enfurismar l’últim informe que deixa en mal lloc el seu patrocinat, Iván Duque. Assegura que és una ingerència a la sobirania de Colòmbia. Pertany a aquest grup de polítics que creuen que la tortura, els falsos positius i les matances són un tema intern. Petro va perdre la segona volta de les presidencials del 2018. Duque va guanyar per 56,39% – 42,61%. Ha aprofitat aquests anys per construir-se una imatge nacional (és més urbanita: va ser alcalde de Bogotà) i formar una coalició a la seva mida. Ni ell ni Lula són comparables al fenomen Boric, que sorgeix de les protestes de carrer d’octubre del 2019, una espècie de 15-M xilè que ha posat potes enlaire l’edifici institucional heretat de la dictadura de Pinochet. Boric i la seva generació (té 35 anys) representen un intent de tall amb l’ultraliberalisme. Esquerra a Hondures Més al nord, a Hondures, un altre país castigat pel narco per ser ruta preferent de tràfic cap als EUA, l’esquerrista Xiomara Castro va vèncer en les eleccions celebrades al novembre. Prendrà possessió del càrrec el 27 de gener. Allà hi seran Lula, Dilma Rousseff i Evo Morales. El que va passar a Xile reforça l’opció d’una tercera via pragmàtica, més a l’esquerra que la clàssica, diluïda en la seva incapacitat de generar un canvi real i allunyada d’una altra populista rica en eslògans que va passar de la utopia a l’autoritarisme. Són els casos de Nicaragua, una dictadura matrimonial, i Veneçuela, un tema complex. Veneçuela té un règim autoritari a la defensiva que va extraviar els somnis d’Hugo Chávez i que mostra incapacitat per a la gestió, més enllà de la caiguda del preu del petroli i la pressió dels EUA. El país està empobrit amb amplis sectors del chavisme farts de Nicolás Maduro que no confien en una oposició classista i dividida, hereva dels dos partits que es van alternar el saqueig de Veneçuela després de la caiguda del dictador Pérez Jiménez el gener de 1958. Un d’ells, el socialdemòcrata Carlos Andrés Pérez, d’Acció Democràtica i amic de Felipe González, va batre tots els rècords de corrupció. En la seva segona presidència va crear les condicions per a l’ascens de Chávez. Aquesta oposició a Maduro mai ha tingut un discurs que inclogués els pobres. Per això no pot desallotjar-lo del poder i encara menys si la seva oferta és ficar a la presó els generals que li donen suport. Veneçuela necessita construir una via intermèdia, nacional i democràtica, i menys ingerència exterior. Tots tenen sort que Biden no sigui Nixon ni Kissinger. Els temps han canviat, però les amenaces d’involució continuen vives. Les classes altes continuen pensant que la política és una extensió del seu mas, a les seves ordres.

El més llegit