Joan Didion i les nits blaves

Joan Didion va morir en vigílies de Nadal i potser sigui la data, que convida a parar i pensar més, a buscar el significat de les coses, que fa més intensa la pèrdua d’un referent del periodisme, la cultura i la vida. El dia a dia en pandèmia ha accentuat aquest fenomen com de nebulosa vital: com quan tot va tan ràpid que ja no distingeixes formes i colors, i una manta de monotonia empeny la vida sense fer gaire soroll, amb una lliscada gairebé imperceptible. Part de la màgia del Nadal és que ens fa parar, com altres dates assenyalades. Et pares, respires, mires enrere i pots, si vols, processar allò viscut. La mort de Didion, cronista dels instants quotidians i mirada lúcida sobre la nostra societat durant dècades, ens convida una mica a posar-nos a les seves sabates i repetir aquest exercici panoràmic, gairebé científic, d’escorcollar-nos. L’escriptora va explicar amb normalitat asèptica tragèdies de la seva vida a L’any del pensament màgic, però també ens va retratar els petits moments que passen i els seus paisatges. A través dels seus ulls i la seva lectura hem estat als seus racons i emocions sense moure’ns del sofà. El nostre llarg confinament pandèmic no ens ha tancat de veritat: van ser les nits blaves del llibre de Didion les que van acompanyar, per exemple, Natalia l’any passat en hores nocturnes en blanc amb Aitana, una de les nenes nascudes en aquests temps estranys. Didion és amb tot un nom, una clau al món de la cultura que no només ha fet de refugi. També ens ha projectat a formes d’evasió o de creixement personal més enllà de les barreres físiques derivades de la propagació de la pandèmia. Sèries i llibres que ens van acompanyar El nostre Google maps personalitzat, aquest que et rastreja les coordenades i t’indica en un ‘mail’ les rutes i desplaçaments que fas diàriament, t’explica que vas de la feina a casa i al súper i poc més. Però el cine t’ha portat aquest any a les calentes sorres de Dune, t’ha fet disfrutar dels xafardejos d’un hotel de luxe a Hawaii a través del resort de White Lotus, t’ha gelat de fred i angoixat entre la cendra del volcà islandès de Katla. I el que hem llegit... ¿qui no va passar la tardor entre els carrers de Dublín amb Eileen, embrancada en les seves xerrades per ‘mail’ amb la seva millor amiga preguntant-se ¿On ets, món bonic? . L’escriptora Sally Rooney ens va acompanyar també i ens va donar coses de què parlar, tant si ens hagués agradat o no el fenomen editorial de l’any. Un viatge de més abast, guiat per una llum que acaricia, va ser el d’El infinito en un junco, d’Irene Vallejo. Els seus lectors van créixer a un llarg estiu que dona l’estat d’ànim per a la lectura reposada, i com el van disfrutar, llançats a un boca-orella tan infinit com el misteri dels llibres de paper en l’era digital. Hem llegit com mai, o almenys hem comprat llibres com mai, ens apunten els llibreters. Hem, d’aquesta manera, lligat els nostres dies de pandèmia a experiències culturals que han alimentat la nostra imaginació en aquest temps d’espera dilatat, en aquesta boira social que tarda a dissipar-se. I periodisme. Hem conegut noves maneres d’explicar-nos històries, de mirar al nostre voltant per entendre què passava. Hem vist per primera vegada la superfície de Mart, i hem conegut tot luxe de detalls gràcies a la missió espacial del Perseverance. Hem experimentat amb la realitat augmentada i ens hem posat tatuatges a la cara d’altres temps i cultures per recordar, una vegada més, que no estem sols.

Joan Didion i les nits blaves

La mort de la mítica cronista ens recorda el valor de la cultura: aquest any hem conegut noves maneres d’explicar-nos històries, de mirar al nostre voltant per entendre què passava, a través del periodisme, del cine, de la literatura.

El més llegit