Al principi de la pandèmia, de la qual es compliran aviat ja dos anys, Angela Merkel va advertir que tothom acabaria emmalaltint de covid, de la mateixa manera que tothom ha contret en alguna ocasió la grip. Comprovat que la covid és més letal que la grip però que, alhora, la majoria de malalts guareixen, el repte de la gestió de la pandèmia sempre ha sigut no evitar el contagi, sinó graduar-lo perquè el nombre de malalts no col·lapsi el sistema sanitari al mateix temps que ens asfixiem econòmicament a nosaltres mateixos. Ens van imposar el confinament domiciliari, es van decretar tancaments perimetrals, es van posar en marxa els tocs de queda i es van limitar aforaments no per evitar que ens contagiem, per alentir o frenar el ritme en què ens contagiem com a col·lectiu. Cada mort és una pèrdua irreparable i, per descomptat, cal donar tota la importància a dades com els contagis, l’Rt i el risc de rebrot, però des del punt de vista de la gestió, la xifra clau és la d’ingressos hospitalaris i pacients greus a les unitats de cures intensives (ucis). Això, i la situació en l’atenció primària, primera línia no ja de la covid, sinó de tot el nostre entramat de salut.