Últim diumenge abans de Nadal. Les botigues estan obertes. A quarts d’onze del matí a Plaça de Catalunya ja hi ha moviment. Hi ha soroll i hi ha trànsit. Tot i les dades disparades del coronavirus es respira Nadal. Baixo una mica per la Rambla i agafo el carrer de Santa Anna, fins a la parròquia, convertida des de 2017 en un singular hospital de campanya. Hi ha un noi jove a la porta, li pregunto per la Viqui, l’ànima de tot això, coneguda com la monja de carrer perquè tota la vida s’ha dedicat a cuidar dels invisibles i dels que ho passen pitjor. El noi és un dels joves estrangers que la Viqui ha acollit, de fet ell mateix em diu que la Viqui és la seva mare. El noi té un gos, a qui petoneja i abraça sense parar. És l’encarregat de la porta i un dels voluntaris de la parròquia li demana que avui obri les reixes de l’entrada de bat a bat. -Que es vegi alegria!- li diu. Al claustre hi ha voluntaris que van amunt i avall. Avui hi ha festa en aquest lloc amagat en ple quilòmetre zero de Barcelona. Sembla impossible que al punt més turístic, comercial i cotitzat de la ciutat hi hagi un espai pels pobres. Pels que no tenen res. Allà, s’hi poden refugiar durant tot el dia, menjar, descansar i rebre atenció mèdica i psicològica. És un lloc d’acollida pels que passen la nit al ras i no tenen ni on anar, ni ningú que els ajudi.  A la Parròquia de Santa Anna s’hi fa el concert de Nadal, que ha de permetre recaptar diners perquè pugui seguir funcionant. Coincideix que també és el dia que tota Catalunya es bolca en La Marató que organitza TV3. Aquí la solidaritat s’exerceix més modestament, però s’exerceix cada dia.