Quan el Nadal era de Posidó | + Història

Una de les notícies típiques que apareix cada any per aquestes dates és l’encariment de determinats productes. I entre ells, els que s’emporten la palma són el peix i el marisc, perquè solen ser aliments escollits per les celebracions. Ja se sap que unes gambes sempre fan festa. Si els viatges en el temps fossin possibles i un grec de fa uns 2500 anys tingués l’oportunitat d’aterrar al segle XXI, potser ens preguntaria si estem fent un homenatge a Posidó. Tenint en compte que era el déu del mar i l’època de l’any que som, li encaixaria força amb el seu món. Per entendre-ho, a nosaltres també ens aniria bé fer un salt temporal, i retrocedir una mica més d’un parell de mil·lennis. Ens trobaríem una Europa mediterrània molt diferent. Una de les coses que més ens cridaria l’atenció és que el Nadal no existia. El cristianisme encara no havia aparegut i faltava molt perquè la celebració del naixement de Jesús fos la festa central d’aquest època de l’any. En temps dels grecs, el mes que coincidia amb el solstici d’hivern (o sigui cavall dels nostres desembre i gener) s’anomenava mes de Posidó. La simplificació de la mitologia grega fa que per nosaltres només sigui el déu del mar. I és cert que aquell era el seu domini principal, però no l’únic. També era el guardià de les aigües corrents i dels llacs. En canvi, no tenia competència sobre els rius, que anaven per lliure i cada un tenia la seva pròpia divinitat. Era un déu molt estimat pels grecs i arreu del territori hel·lè s’organitzaven celebracions per honorar-lo i demanar-li protecció durant diferents moments de l’any. Els arqueòlegs han trobat calendaris on no només estaven pautades les cerimònies, sinó que s’acompanyaven de descripcions de com havien de portar-se a terme i el cost que tenien. El professor canadenc Noel Deeves Robertson, un dels màxims especialistes de la religiositat grega, ja fa una colla d’anys que va publicar un detallat estudi on enumerava les diferents cerimònies dedicades a Posidó durant el seu mes que es produïen arreu de la geografia grega. Aquelles celebracions no tenien res a veure amb el recolliment cristià que caracteritza el Nadal. Al contrari. Per exemple, a llocs com Eleusis (propera a Atenes), les dones i els homes es dividien en dos grups quan començava a caure la tarda. Elles es dedicaven a menjar i a beure vi en abundància. A mesura que la vetllada avançava, preparaven pastissos amb la forma dels òrgans sexuals masculins i femenins, mentre es feien bromes de baix to. Mentrestant, ells es dedicaven a preparar enormes fogueres. A moltes cultures, és molt habitual donar un protagonisme especial a la llum en totes les seves formes per celebrar els solsticis (de fet, és com nosaltres encara celebrem Sant Joan, que és l’adaptació cristiana de l’entrada de l’estiu). En un moment determinat, sembla que cap a l’alba, homes i dones es trobaven per acabar la festa plegats. El que passava a continuació no cal explicar-ho i ho deixarem en mans de la poderosa imaginació dels nostres lectors. En altres punts de la península hel·lena sembla que no eren tan llançats. En honor a Posidó se solien sacrificar animals, majoritàriament xais, i després se celebrava un banquet que podia arribar a reunir unes 1500 persones. A més de l’àpat també s’organitzaven activitats esportives amb petites quantitats de diners per als guanyadors de les competicions. Cal tenir en compte que els antics grecs vinculaven la pràctica física amb la religió; i tot i que els jocs més famosos són els olímpics, se’n celebraven molts més. Si les festes en honor de Posidó tenien un to tirant a desenfrenat era perquè els grecs volien estar a l’altura del seu déu. I és que, malgrat que les aventures sexuals de Zeus són les més conegudes, el nostre protagonista tenia fama de ser una de les divinitats més luxurioses de l’Olimp. Entre l’un i l’altre es reparteixen la paternitat de quasi totes les estranyes criatures que formaven part de la mitologia grega. Més val no imaginar com hauríem de fer el pessebre, si en comptes de Jesús seguíssim venerant el Déu del mar. Trident De la mateixa manera que els sants i les verges del cristianisme es representen amb complements perquè els feligresos els puguin identificar, amb les divinitats gregues es feia una cosa similar. Posidó, per exemple, sempre porta un trident com el dels pescadors de tonyina i va amb un carro tirat per animals monstruosos envoltat de criatures marines.

El més llegit