He tingut una revelació: estem segrestats. No en un ‘zulo’ ni a cap masmorra. No fa falta. Però tampoc ens deixen sortir del bucle. I això pot convertir-se en una mena de presó. Ara mateix ens trobem atrapats pels que més criden i viuen permanentment en tensió, com si estiguessin restrets. El pitjor és que la seva crispació i la seva rancúnia contaminen tant l’ambient que acabem encapotats per una boira perpètua, que a més fa pudor. Cada debat sembla qüestió de vida o mort. Cada intercanvi d’idees es transforma en una batalla. Però no hi ha grandesa en aquests combats, sinó una misèria infinita. I mediocritat a dojo. I quan convé, mentides. Si ni una pandèmia ha sigut capaç de modificar els seus hàbits, les seves descarnades –i en ocasions, ridícules– lluites pel poder, per fer-se veure o sortir a la foto, és que ja no tenen remei. Però allà segueixen, clavant la llauna diàriament.