Democràcia i autonomia són les dues idees fundadores del pacte de la Transició. El catalanisme va participar destacadament en aquest procés i va fer una contribució substantiva a la cultura política espanyola amb la idea d’autogovern per a tots els pobles d’Espanya. En efecte, l’autonomia que es reivindicava –al costat de la llibertat i l’amnistia– mai es va entendre com una propietat exclusiva per a les nacionalitats històriques, una vaga denominació que, tot i que la Constitució no especifica a qui es refereix, tothom va sobreentendre que feia referència a aquells territoris que en temps de la Segona República van promulgar estatuts (Catalunya, País Basc i Galícia) i que a més tenien una identitat singular, diferent de l’Espanya de matriu castellana. Tampoc es pot afirmar que el 1978 hi hagués una voluntat de diferenciar competencialment les nacionalitats de les regions, encara que fos un desig dels partits catalanistes. Tant el PSC, que va guanyar totes les eleccions fins a les primeres autonòmiques de 1980, com el PSUC, que era la segona força, eren favorables a repetir la fórmula republicana que, si el resultat de la Guerra Civil hagués sigut un altre, hi hauria acabant dibuixant un mapa de catorze autonomies. Fins i tot Miquel Roca, que representava Minoria Catalana en els debats constitucionals, va deixar clar que el terme «nacionalitats» era una autodenominació que les comunitats autònomes es podien fer seva, però sense cap plus addicional de competències. En realitat, l’important del terme «nacionalitats» era la interpretació d’Espanya com una nació de nacions. Roca va al·ludir a «la realitat plurinacional de la nació espanyola». I el comunista Jordi Solé Tura, un altre català pare de la Constitució, va afirmar que «Espanya no és una invenció, un artifici, sinó una realitat històrica que s’ha organitzat políticament malament i que volem organitzar políticament millor».