La setmana se’ns en va deixant la salut en primer pla. Per les noves contradiccions sobre la pandèmia que persisteix, l’efectivitat de la vacuna que insisteix i la persistència del virus que resisteix. L’òmicron ara, com les variants que s’han anat succeint, ha tornat a sacsejar els ànims personals, l’economia col·lectiva, les decisions sanitàries i les preocupacions governamentals, a les portes d’un Nadal que es desitjava recuperat. I tampoc. Efectes principals i secundaris d’una amenaça que s’allarga en el temps, mentre manté la incertesa com a element dominant entre una societat que se les prometia molt felices esperant estrenar el 2020 dels seus anhels i que aquí segueix, gairebé dos anys després. Dubtant de si algun dia el malson desapareixerà i podrà recuperar els somnis encara frustrats i els projectes encara aparcats. I tot a causa del que ningú va preveure ni de bon tros va témer. Que un virus fos la causa que obliga a escriure aquest llarg present, entre permanents signes d’interrogació i molts punts suspensius.