De petita, l’última cosa que volia en aquest món era que em vingués la regla. Quina mandra, quin fàstic, quina vergonya, quina incomoditat. Al final em va venir als 15, per sort, quan ja m’havia relaxat una mica amb el tema. A part de la vergonya que comporta menstruar en una societat on és tabú, no sentia cap dolor. I pensava que les noies que es queixaven eren exagerades, que posaven excuses. Amb els anys, però, han anat apareixent. I no són greus, però sí molestos. Visc en uns dels llocs més privilegiats del món per tenir la regla i tot i així continua sent un inconvenient, perquè implica baixar el ritme o directament parar. Les regles més plàcides de les nostres vides van ser durant la pandèmia, confinades a casa.