Rufián converteix Rajoy en Churchill, per Albert Soler

Molt riure’ns de Rajoy, que si només llegeix l’‘As’ i que si no sap ballar, i li va clavar una repassada a Rufián en la comissió Kitchen, que el pobre noi d’ERC encara s’està recuperant. És clar que Rufián està per al que està, és a dir, per escriure un tuit de tant en tant o per treure una fotocopiadora al Congrés, coses d’aquestes, qualsevol ‘performance’ graciosa, que això se li dona bé. Però ERC ha de vigilar més i no exigir-li’n al xaval més del que pot donar, que és més aviat poc. Si han d’enviar un representant a una comissió parlamentària, no estarà de més que pensin en algú millor preparat que Rufián per aquestes qüestions, tot i que sigui un dels ficus que adornen el Congrés. Si no, passa el que passa, i el que passa és que Rajoy no només se’n surt airós, sinó que fins i tot semblava Churchill. Va anar d’un pèl que no va encendre un puro a la sortida i va fer el senyal de la victòria. Rufián serveix per al que serveix, que és ben poca cosa. És allà, a Madrid, perquè li preparin un parell d’acudits i poder deixar-los anar a l’hemicicle, coses d’aquestes que s’aprenen als bars de Santa Coloma. Si hi hagués futbolins a la carrera de San Jerónimo, també seria el millor de ses senyories. Però res més. No és que el nivell parlamentari espanyol sigui el que es diu alt, però tot i així, a Rufián millor deixar-lo guardat en un calaix. Simpàtic ho sembla, això s’ha de reconèixer, per anar de canyes segur que se les pinta sol, però llevat que vulguem convertir tots els polítics actuals en figures de primer nivell, no els hi posem davant. Rufián és un d’aquests jugadors de futbol tan dolents, que converteixen en internacional qualsevol paquet que hagin de marcar. Fins i tot em va semblar percebre que a Rajoy li feia una mica de pena el noi aquest de la perilla que li feia preguntes sense tenir-ne ni idea. Segurament li recordava algun sagal de la seva Galícia profunda, algú que quan anava a Vigo –un parell de vegades en la vida– era estafat tot just baixar del tren. Aquestes coses marquen, i els gallecs com Rajoy no creuen en diputats talossos, però saben que d’haver-n’hi, n’hi ha. Imagino que a un li ha de fer il·lusió que li encarreguin formar part d’una comissió, i m’ho imagino perquè a més me les imagino remunerades. Tot i així, un ha de ser conscient de les seves pròpies limitacions, segur que Gabriel Rufián, amb aquesta gràcia que gasta, hauria trobat una comissió en què discutir amb un cambrer sobre com llançar bé les canyes, aquí sí que seria a la seva salsa, fins i tot Rajoy es rendiria al seu saber. Si tal comissió no existeix, és tasca dels dirigents d’ERC enganyar el seu diputat estrella, que tampoc costarà gaire, i enviar-lo a debatre a una de les tavernes que tant abunden a Madrid, millor com més lluny del Congrés, assegurant-li que es tracta d’un comitè especial. I que s’arregli amb el cambrer. -Escolti senyor, passo que vingui aquí a preguntar a tots els parroquians pels seus ingressos i perquè li digui uixer al mosso que porta les comandes. Però com torni a dir-me senyoria, el faig fora. El que tenim de dolent els catalans és que quan sentim la paraula ‘comissió’ ens llancem de cap, esperant un 3%. Aquests costums costen d’erradicar.

El més llegit