Llengua i consensos

La sentència judicial per la qual s’obliga una escola de Canet de Mar a impartir el 25% de la docència en castellà ha desfermat una tempesta perfecta en la qual s’entremesclen com a mínim tres qüestions sobre les quals és necessari un profund debat guiat per la raó i que en massa ocasions es veu contaminat per la passió. Són tres debats interrelacionats que afecten qüestions diferents i que convindria abordar de manera separada. En primer lloc, la concepció de la immersió lingüística com a mecanisme per garantir la promoció del català com la llengua pròpia de Catalunya, el seu ús social i la seva protecció com la llengua minoritzada que és i més en un context en el qual l’evidència empírica revela que s’està produint una reculada. La immersió ha contribuït a l’ús social de la llengua, però hi ha altres vies que també promouen l’ús del català i poden contribuir a mantenir-lo com a llengua de prestigi social: la cultura, la universitat, els mitjans de comunicació, l’administració, l’oci i el negoci. Només si s’ignoren aquests àmbits el 25% de castellà a l’escola seria una amenaça per a la supervivència del català i caldria acceptar que la seva reculada sigui irreversible. Per l'altre costat, el compromís que l’escola garanteixi el ple domini oral i escrit, com a mínim de les dues llengües oficials existents a Catalunya, el català i el castellà. I això és una cosa que, diguin el que diguin els informes PISA, no sempre està garantida. Però no sols no ho està a Catalunya, que té dues llengües, sinó tampoc a la resta d’Espanya. Així, no és una cosa que tingui a veure amb el nombre de llengües en les quals s’imparteix la docència i ni tan sols amb la qualitat de l’ensenyament sinó, més aviat, amb la qualitat de l’exigència, que sembla haver anat decreixent en els últims anys. No és admissible que els universitaris, que a priori són els més preparats, cometin faltes sintàctiques i d’ortografia. I ho fan tant en català com en castellà. En dono fe. Per això potser seria més útil que, en comptes d'al crit d’‘El català no és toca’, la comunitat educativa es mobilitzés al crit de ‘Les normes ortogràfiques no són opcionals’. I, finalment, està la qüestió entorn del dret reconegut, i no perquè ho digui un jutge sinó perquè així ho van establir tant la llei de normalització lingüística de 1983 i la llei de política lingüística, que els nens tenen dret a rebre els primers ensenyaments en la seva llengua habitual, bé sigui en català bé sigui en castellà, que l’Administració ha de posar els mitjans per fer-ho efectiu i que els pares o tutors poden exigir-ho en el seu nom instant que així apliqui. No es pot criminalitzar ningú perquè faci ús dels seus drets i l’assetjament patit per la família de Canet és inacceptable en una societat democràtica i plural. L’exigible és que les administracions garanteixin que tots els ciutadans puguin exercir els seus drets i sobretot que no demonitzin la minoria ni tractin d’impedir-li-ho mitjançant subterfugis. Això és justament el que fan les democràcies il·liberals. Les lleis lingüístiques es van aprovar per consens, però aquell consens s’ha esvaït. I és precisament la ruptura del consens el que fa difícil el compliment de la llei. Mentre s’acceptava unànimement que el català era la llengua vehicular i ningú l'impugnava era possible però quan s’impugna resulta incompatible que només el català sigui la llengua vehicular amb el fet que tots els nens tinguin dret a rebre el seu primer ensenyament en totes dues llengües. I aquest és un problema que cal afrontar. El primer pas és acceptar les diferències, deixar d’intentar crear una falsa sensació d’unanimitat que atemoreix el qui pensa diferent i deixar d’acusar el que discrepa de trencar el consens. I només si els partits deixen d’utilitzar la llengua com una arma llancívola i com a element de divisió es podrà preservar la riquesa lingüística. En cas contrari s'aprofundirà la fractura, hi haurà ciutadans que se sentiran expulsats i, si això passa, el català té les de perdre. Cal evitar matar-la perquè alguns creuen que és només seva.

Llengua i consensos

Només si els partits deixen d’utilitzar la llengua com una arma llancívola i com a element de divisió es podrà preservar la riquesa lingüística

El més llegit