Una drecera al desert

La indústria de la il·lusió al Barça no pot viure sense noms enlluernadors. Que no s’apagui el neó. Ni en temps de misèria. Laporta ho sap i enxufa cables d’esperança en l’ambient fosc amb reunions amb representants d’altes pretensions. Mentrestant, Mateo Alemany exerceix d’executiu realista i xiuxiueja que el marge salarial no dona per a res. Erling Haaland vesteix samarretes XXL i el Barça només té ara a l’armari la talla S. Massa cos, massa sou, per a tantes estretors. Fins que no desapareguin uns quants contractes corpulents, el president amb esperit de secretari tècnic només pot demanar preu i somiar. Compte, fa bé. S’ha de conèixer el mercat. I dos anys de reconstrucció són molt llargs per viure del no-res en un entorn voraç. Però Haaland és una fantasia a hores d’ara. Una fantasia a llarg termini. Existeix una fantasia més peremptòria i difícil, que és treure’s de sobre un paquet de fitxes que tenen atrapat el peu blaugrana en un cep. El club somia que alguns futbolistes prescindeixin dels seus contractes fabulosos; o que algun equip desesperat assumeixi la superfitxa d’una cessió, o una porció destacada... Són dolços somnis, per què dubtar-ho. És una raresa que un futbolista renunciï als seus emoluments signats, fins i tot a costa d’unes temporades a la banqueta, com si les seves carreres fossin eternes i poguessin esperar. Kun Agüero podria parlar-los de la fugacitat de tot. L’esquer de CVC Potser el Barça intenti engrandir la sabata salarial per altres vies, com un acord per la porta del darrere amb CVC. Javier Tebas va ensenyar dimarts la pastanaga interessada de sempre. Per poder fitxar Haaland a l’estiu, va dir, «s’haurien de donar moltes circumstàncies a part de l’acord amb CVC. Ajudaria el tema CVC, segur». No està el Barça acostumat a les prolongades estretors, i aquest president porta tan malament les crítiques com passejar-se com un pobre. Aspira amb tota legitimitat a un cop d’efecte i a escurçar terminis. Segur que el desert té una drecera. És la il·lusió.

El més llegit