Pel que sembla, Catalunya és Mississipí. I Tennessee. I Alabama. També, a estones, és l’Alemanya de Weimar i el gueto de Varsòvia. A Catalunya afloren les Rosa Park i els Ruby Bridges, i a Catalunya la població sencera (la que se sent catalana, la que se sent espanyola i, pobres diables, els equidistants) viuen com els jueus sota el jou nazi. Catalunya, pel que sembla, és avui l’epicentre de l’apartheid i de l’opressió, un ‘melting pot’ de matèria fosca, un gresol del pitjor: Sud-àfrica, Belfast, Palestina i Israel alhora, el franquisme que mai ha marxat reviscut. Objecte de sorpresa i estupor mundial, a Catalunya Rosa Parks pot ser negra i blanca alhora, parlar castellà i català, estimar i odiar la ‘ñ’ i la ‘ç’, perquè a Catalunya es lliura la definitiva batalla entre el bé i el mal, un xoc en el qual, això sí, tothom és bo, moralment irreprotxable. Des de les seves trinxeres amb filats, embolicats amb les seves banderes, tots afirmen lluitar contra el feixisme per la llibertat, la democràcia i els drets fonamentals. A Catalunya, la llei Godwin, la ‘reductio ad Hitlerum’ i la banalització d’assumptes molt greus (el racisme, la segregació, el nazisme, l’Holocaust, la vulneració sistemàtica de drets humans per part d’una maquinària estatal...) són mers recursos retòrics. A Catalunya som l’hòstia. O ‘la hostia’.