Deixem la llengua en pau, per Rafael Jorba

El cercle viciós del postprocés continua actiu. Ara la dialèctica acció-reacció entre els dos nacionalismes en escena –el català i l’espanyol– ha pres com a ostatge la llengua. La subhasta identitària s’endinsa així en un terreny sensible que amenaça la convivència. Ho vaig advertir en el meu article ‘La llengua dels altres’ (11 de novembre de 2021): el bilingüisme no és un dèficit de la societat catalana, sinó un superàvit. Aprenem des de petits que el nom de les coses no es confon amb les coses –una ‘taula’ és una ‘mesa’– i, al mateix temps que aprenem a llegir i a escriure, aprenem també a tenir una visió plural de la realitat. No hem de caure en la temptació –constatava– de lligar el futur del català a la sort d’una determinada aposta política ni acotar el seu destí als límits d’un determinat sostre institucional. La societat catalana és bilingüe, i la política de normalització ha d’integrar aquesta realitat. També el Govern d’Espanya ha de respectar el mandat constitucional i promoure el català com a llengua espanyola, a partir d’un doble principi: hi ha llengües que s’‘aprenen’, com el català a Catalunya, i llengües que es ‘comprenen’: el català i la seva cultura, igual com les altres llengües i cultures espanyoles, en el conjunt d’Espanya. Aquest és el cercle virtuós que ens permetria sortir de l’actual situació de risc, no només per a les llengües de Catalunya, sinó també per a la convivència. Sempre és millor un mal pacte que un bon plet. Si hem arribat fins aquí, amb els tribunals fixant un percentatge fix per al castellà, és perquè la política no ha fet la seva feina. Al seu dia, el Tribunal Constitucional va validar la llei de normalització lingüística, amb el català com a «centre de gravetat» del sistema per corregir el desequilibri històric que va patir, però va demanar també que el castellà fos llengua docent, en algun grau. ¿En quina proporció? La que fixés l’autoritat acadèmica, és a dir, el Departament d’Educació. Ha sigut l’obstinació ideològica de la Generalitat –no reconèixer també el caràcter vehicular del castellà que, de facto, ja es practicava a les aules– el factor que ha provocat una cadena de resolucions judicials que van culminar amb la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que establia la quota del 25% de les hores lectives en castellà, i la seva posterior ratificació per part del Tribunal Suprem. La inacció de la Generalitat i la sobreactuació de la justícia han acabat per traslladar la patata calenta a una escola de Canet de Mar. Els damnificats: l’alumne i la seva família, la comunitat docent i el conjunt de la comunitat escolar. Assistim al vol gal·linaci de les aus carronyeres que des de la política intenten treure profit del conflicte: dirigents de les tres dretes –PP, Cs i Vox– que parlen d’«apartheid lingüístic» mentre els sectors de l’independentisme que postulen una escola monolingüe es freguen les mans. Aquí l’únic apartheid és el que va patir el català durant el franquisme, tant a l’escola com a l’espai públic; els ciutadans de la meva generació, que el vam patir, defensarem sempre la convivència entre les llengües de Sepharad. La responsabilitat política, no obstant, és de la Generalitat, en concret, del seu conseller d’Educació. Des d’aquesta perspectiva, com escrivia el professor Albert Branchadell (28 de novembre de 2021), només hi ha tres sortides possibles: obeir i implantar una quota que no respon a cap criteri objectiu, desobeir i prolongar un conflicte amb l’Estat que alimenta les posicions extremes de cada part o abandonar l’immobilisme que practiquen les autoritats catalanes i pactar un ‘modus vivendi’ que preservi el català com a centre de gravetat del sistema i no exclogui el castellà com a llengua vehicular. Albert Blanchadell, en un dossier sobre les llengües de Catalunya que va publicar la revista ‘Política&prosa’ (gener del 2019), en concretava encara més una possible tercera via per sortir de l’actual impàs: relaxar l’anomenada immersió lingüística per assegurar el trilingüisme (català, castellà i anglès). Cada escola, en funció del seu context sociolingüístic, hauria de poder determinar el nivell de vehicularitat de cada llengua per assolir l’objectiu final –aquest sí, àmpliament compartit– del trilingüisme. Mentrestant, deixem la llengua en pau.

Deixem la llengua en pau

La dialèctica acció-reacció entre els dos nacionalismes en escena ha pres com a ostatge la llengua: la subhasta identitària s’endinsa en un terreny sensible

El més llegit