Catalunya ja no s’inflama

L’amplificat conflicte lingüístic amb un solitari nen a Canet ha provocat que Pablo Casado comparés Catalunya amb Sud-àfrica i exigís l’aplicació d’un 155 lingüístic a Pedro Sánchez. Però la notícia ja no és que el cap de l’oposició s’atrevís a parlar d’«apartheid lingüístic» a Catalunya sinó que unes declaracions tan salvatges ni tan sols hagin provocat la reacció que buscaven. L’unionisme, com l’independentisme, parla ja només per als seus acòlits, i el pobre i utilitzat nen de Canet, una estrella sobrevinguda i efímera a la premsa radical de Madrid, és només l’últim termòmetre per mesurar qui és més patriòtic en la disputada carrera cap a l’extrema dreta que dirimeixen diàriament el PP, Cs i Vox. Per alimentar les baixes passions en principi no hi havia res millor que tirar gasolina sobre la llengua, però ja s’ha fet tantes vegades, i es veu venir de tan lluny, que l’efecte és cada vegada més innocu. A la seva traca particular de barbaritats, Casado va recuperar la mentida conscient que el castellà està perseguit a Catalunya, aquell eslògan amb què Cs i Albert Rivera van començar a inocular el virus de la discòrdia. És la mateixa ficció de sempre, però simplement amb altres actors. El que és rellevant, doncs, no és l’incident de Canet sinó l’intent desesperat de certs altaveus de la capital que paradoxalment viuen també de la nostàlgia d’aquell octubre del 2017, en què podien cridar «contra ells» sense vergonya i sense oposició. Però tot i que alguns fan veure que no se n’han assabentat, ja no som al 2017, i de la mateixa manera que Canet ja no serveix a l’unionisme radical tampoc serveix a l’independentisme màgic, que no troba una recepció significativa a les teories que diuen que el català està en via d’extinció. És cert, l’Estat és incapaç de sentir la riquesa del català com una cosa pròpia, i els partits de l’extrema dreta, més que defensar el castellà, sembla que ataquin el català, amb l’objectiu de recollir els vots de sempre. Però la independència tampoc sembla garantir necessàriament la millora de la salut lingüística, i mirin si no Andorra, un estat en el qual el català és llengua única oficial, però amb una salut igual o pitjor que té a la Catalunya autonòmica. Ni el castellà està perseguit, ni el català, que viu certament en situació d’inferioritat, està en perill d’extinció: el diagnòstic lingüístic difícilment admet lectures apocalíptiques. Tot això ho reconeix una majoria aclaparadora, i per això les brases tèbies de Canet ja no s’encenen: per la senzilla raó que, fora de Twitter, l’hivern gèlid de la pandèmia i una galopant desigualtat social refreda tot el que està fora d’aquest perímetre i deixa en segon pla el que antany semblava tan transcendent. Canet ja només incendia el Madrid ultra i una petita porció del sobiranisme: els dos busquen en realitat una confrontació que cada vegada té més dificultats per retroalimentar-se. La mini guerra lingüística d’aquests dies és de fet una expressió de l’agonia final del procés, del qual ja només viuen els nostàlgics d’aquell 2017 que, com qualsevol passat, ja no tornarà. Una de les conclusions d’aquesta història és que a diferència de temps ja no tan llunyans, Catalunya avui ja no s’inflama. Potser perquè ja no es confonen els tuits amb la realitat, els presos, amb o sense amnistia, dormen a casa, i ERC i el PSC, asseguts al centre del tauler, ja van certificar a les últimes eleccions que és més rendible pactar que trencar.

El més llegit