La Constitució, un consens estressat

La Constitució va complint anys i ningú fa cas de les moltes advertències dels juristes sobre la necessitat de reformar-la. És obvi que no es donen les circumstàncies polítiques per arribar al consens parlamentari exigit per aprovar-la, ni tampoc sobre el sentit dels canvis a introduir. L’obvietat no pot ocultar que el títol VIII que dona vida a l’Estat Autonòmic sigui víctima de la seva concepció, fins al punt de posar en perill la mateixa viabilitat del mateix Estat, segons el premonitori informe sobre Espanya de Santiago Muñoz Alonso. Posteriorment a aquest prestigiós senyal d’alarma, el procés va estressar fins al límit el model constitucional, tal com va advertir l’informe del 2017 sobre la democràcia a Espanya de la Fundació Alternativa. El títol VIII es va pensar precipitadament a partir de la curta experiència republicana, deixant el model obert i, per tant, susceptible a la pressió política de cada conjuntura, renunciant, a més, a establir ni tan sols el número i els noms de les comunitats i oblidant, fins i tot, atorgar un paper als governs autonòmics en l’eventual reforma constitucional de l’Estat Autonòmic. No és aquest l’únic repte del text vigent, la protecció d’alguns drets socials i el renaixement del sentiment republicà per mèrits de la mateixa Casa Reial estan esperant resposta. La qüestió és que el complex procés de canvi sigui reflexionat i planificat o imposat per la força dels esdeveniments, o sigui, improvisat. En aquest moment, el factor més determinant podria ser l’estrès constitucional i institucional creat pel moviment independentista català. Encarar una reforma a partir de les exigències de l’independentisme, tot i que només fos per l’acceptació del seu llenguatge, podria ser un error. La Constitució d’un Estat unit difícilment obrirà les portes a la seva desintegració. En el millor dels casos, per donar resposta a la innegable pluralitat d’Espanya, les forces polítiques que tenen a la seva mà l’impuls de la reforma podrien optar per l’Estat federal. Però resulta que la federació és considerada en la majoria de manuals la fórmula idònia per garantir als estats federats la unitat del conjunt. A l’independentisme, doncs, aquesta via no li suposa cap avenç, al contrari, enforteix la idea d’una Espanya respectuosa amb la seva història i la seva realitat. Des d’aquesta perspectiva, les probabilitats que la taula de negociació entre el Govern central amb la Generalitat acabi per ser un nou element de frustració són altes. El diàleg ha rebaixat la tensió, indiscutiblement, però al no acceptar públicament les dues parts el marge real dels acords, per notables que siguin en la lògica autonòmica, aquesta confusió (acceptada i buscada) podria suposar una nova crisi. La reacció del sobiranisme és molt previsible: «Veuen, el diàleg no ens portarà la independència, tornem a la unilateralitat». Però suposant que de la taula en sortís una proposta de reforma constitucional per avançar en el reconeixement nacional de Catalunya i de totes les pluralitats de la nació de nacions, no és gaire arriscat aventurar que aquesta reforma naixeria morta, perquè automàticament la dreta, imprescindible per aprovar-la, la rebutjaria per interpretar «una cessió als enemics d’Espanya». La responsabilitat del Govern de Pedro Sánchez li impedirà, cal suposar, cremar una reforma de futur en una negociació amb uns interlocutors el projecte dels quals passa per desentendre’s de la resta de l’Estat, sigui quin sigui el seu ordenament constitucional. Una aspiració legítima que assenten sobre una suposada i inapel·lable majoria social. Un mite desmentit per diversos autors, un d’ells, José Rico en aquest diari; oblidant a més que, fins ara, res ha superat el suport obtingut per la Constitució a Catalunya: 2.701.870 vots. Una majoria no superada, malgrat l’augment de població registrat, per cap dels dos referèndums dels estatuts, ni cap de les consultes tolerades o prohibides i absurdament reprimides, ni per cap elecció plebiscitària. Fa 43 anys d’això, molt temps, és clar, però molt més pròxim que el 1714.

El més llegit