Quan els constituents van tancar amb set claus el text de la Carta Magna el que els preocupava eren les amenaces d’involució, que d’haver-n’hi, n’hi havia i moltes en l’aparell de poder franquista, com es va poder comprovar amb l’intent colpista del 23-F de 1981 i d’altres. Així que van idear un sistema de reforma constitucional tan complex que ara sembla impossible tan sols intentar-ho. Hi va haver moments, quan imperava el bipartidisme imperfecte, en el qual hauria sigut més fàcil. Només feia falta la valentia dels governants i un acord entre el PSOE i el PP. Però Felipe González no va creure oportú obrir el que li semblava una capsa de Pandora, amb més riscos que avantatges, i a José María Aznar, que va arribar amb retard a la volença constitucional, no li va semblar necessari. Després, Rodríguez Zapatero va fingir, sense èxit, perquè Mariano Rajoy no es va interessar per aquest assumpte ni a l’oposició ni després al Govern.