Més enllà del seu atractiu exotisme, amb tots aquests equips ignots de ciutats del centre i l’est del continent (la majoria dels quals, desgraciadament, solen quedar eliminats abans de la ronda de setzens), l’Europa League és, per a un club de l’exigència històrica del Barça, una competició decebedora, a la qual només es pot treure algun rendiment econòmic en cas de quedar campió i que, per a més calamitat, es juga els dijous, amb la qual cosa els partits de Lliga del cap de setmana següent queden seriosament compromesos. Per no tenir, l’Europa League ni tan sols té un himne amb lletra que es pugui esbroncar a gust (de fet, després de diversos canvis desconcertants, l’actual himne de la competició és una peça anomenada ‘Simfonia del silenci’, així de depriment és la cosa).