El Barça a l’Europa League: una simfonia del silenci

Més enllà del seu atractiu exotisme, amb tots aquests equips ignots de ciutats del centre i l’est del continent (la majoria dels quals, desgraciadament, solen quedar eliminats abans de la ronda de setzens), l’Europa League és, per a un club de l’exigència històrica del Barça, una competició decebedora, a la qual només es pot treure algun rendiment econòmic en cas de quedar campió i que, per a més calamitat, es juga els dijous, amb la qual cosa els partits de Lliga del cap de setmana següent queden seriosament compromesos. Per no tenir, l’Europa League ni tan sols té un himne amb lletra que es pugui esbroncar a gust (de fet, després de diversos canvis desconcertants, l’actual himne de la competició és una peça anomenada ‘Simfonia del silenci’, així de depriment és la cosa). I tot i així, ¿què volen què els digui?, jugar l’Europa League sembla gairebé un premi excessiu per a un equip que només ha sigut capaç de marcar dos gols en els sis partits de la fase de grups de la Champions. Repeteixo: dos gols. Dels 32 equips que han participat en aquesta ronda, només el Malmö suec i el Dinamo de Kíev han vist porteria menys vegades que els blaugrana (el Xakhtar Donetsk també s’ha quedat en dos gols). La dada, convé no oblidar-ho, pertany a un club que fa només uns mesos pretenia muntar un tinglado anomenat Superlliga del qual anava a quedar fora, per posar un exemple, l’Ajax d’Amsterdam (sis victòries en sis partits, amb 20 gols a favor i 5 en contra). És com per anar a la seu de la UEFA a Nyon de genolls i donant-se cops al pit suplicant perdó. Tot i que, ben mirat, és possible que l’Europa League sigui un sofisticat invent del màxim organisme rector del futbol continental per apaivagar justament la supèrbia dels equips que es creuen massa grans i desafien el destí (pensin en el Manchester United); un lloc per a la nostàlgia i el penediment, per dir-ho així. Si aquest és el cas, caldrà donar per bo el pas del Barça per aquesta segona divisió del futbol europeu, tot i que això impliqui haver d’escoltar una vegada i una altra la feliç ‘Simfonia del silenci’. Com nedar en lava Respecte al partit de l’Allianz Arena, no hi ha gaire cosa per comentar. Fa ja un temps que jugar contra el Bayern és per a l’equip blaugrana com nedar en lava i aquesta vegada no va ser una excepció. Sobre la música de Wagner deia Mark Twain que «és millor del que sona» i una cosa semblant podríem dir del Barça de Xavi: és millor del que juga. O, almenys, això és el que volem creure. A la proposta de l’entrenador de Terrassa se li intueixen unes possibilitats d’excel·lència que, sobre el camp, es tradueixen en un quart d’hora de joc esperançador, però que després, a mesura que avancen els minuts, es perden com el mercuri per una esquerda. I així ens veiem, a les portes de l’hivern: jugant la Copa de la UEFA i a 16 punts del cap de la Lliga, com si haguéssim tornat a la infausta temporada 2002-2003. I ni tan sols la imminent obertura del mercat permet al culer concebre esperances realistes d’una millora de la plantilla perquè, com diuen a ‘Febre del dissabte nit’, «amb quatre dòlars no pots comprar ni tres dòlars». Són temps foscos i convindrà abrigar-se bé.

El més llegit