EL PERIÓDICO ha viatjat fins al canal de la Mànega, en concret a Calais, la frontera britànica en territori francès. És l’escenari d’una nova crisi humanitària al cor d’Europa, amb el teló de fons de la tragèdia que es va produir el 24 de novembre passat quan almenys 27 persones van morir a l’intentar creuar el canal per desplaçar-se a Anglaterra en una llanxa pneumàtica. Des d’aleshores, els governs de Londres i de París s’han creuat cartes –inclòs un tuit de Boris Johnson– en què eludeixen les seves responsabilitats i s’acusen mútuament de la mala gestió de la crisi.

Darrere de l’infern migratori de Calais emergeix una subhasta entre els discursos populistes en auge a les dues vores de la Mànega. A la Gran Bretanya, la fugida cap endavant del primer ministre conservador, iniciada amb el Brexit, s’ha vist esquitxada d’escàndols a repetició. L’últim d’aquests, la revelació que Johnson va organitzar festes a porta tancada a la seva residència de Downing Street en plena pandèmia, el desembre del 2020, quan demanava als seus conciutadans que renunciessin a les reunions familiars.

A França, el president Macron intenta contrarestar les crítiques que aquesta crisi migratòria desencadena a la seva dreta, en particular per l’emergència d’Éric Zemmour, un tertulià reconvertit en candidat a les presidencials de la primavera de l’any vinent, amb un discurs en el qual combina les denúncies contra la immigració i la inacció de les elits. El populisme de Zemmour contamina la precampanya: dissabte, en segona volta, Els Republicans –hereus del neogaullisme– van elegir una candidata moderada, Valérie Pécresse, davant Éric Ciotti, aspirant ultraconservador i amic de Zemmour.

Diumenge a Villepinte –perifèria nord de París– Zemmour va reunir unes 11.000 persones en un míting d’alt voltatge mediàtic, en el qual va arremetre contra «el políticament correcte, les amenaces de l’extrema esquerra i l’odi dels mitjans de comunicació». Aquest és el context on cal situar els desacords diplomàtics entre París i Londres que la crisi migratòria ha exacerbat. No estem davant el discurs clàssic de l’extrema dreta, que encarna a França Marine Le Pen, o que al Regne Unit va liderar l’UKIP de Nigel Farage, sinó davant un nacionalpopulisme de nou encuny.

Aquest és el cas de Boris Johnson, format a Oxford, i d’Éric Zemmour, que va passar per Sciences Po –l’emblemàtica escola de ciències polítiques de París– i es va forjar com a cronista al diari ‘Le Figaro’. Tots dos són populistes, però populistes il·lustrats que contaminen la política tradicional dels seus respectius països i situen els temes de la seva particular agenda en el centre del debat: l’emigració com a boc expiatori de tots els mals, el replegament identitari i la ruptura del projecte de construcció europea.

Aquest clima dificulta encarrilar la tragèdia de Calais: la irresponsabilitat política de Johnson i els càlculs electorals de Macron que, a quatre mesos de les presidencials, ha de cobrir el seu flanc dret. Són alliçonadores les paraules del papa Francesc, al finalitzar el seu periple per Xipre i Grècia, en les quals exclamava: «Aturem aquest naufragi de la civilització» Sí, com va recordar el Papa, els líders europeus no estan en la primera línia d’acollida. I el populisme continua contaminant la política europea.