Francesa de dretes

Des de 1965, la primera elecció presidencial per sufragi universal i a dues voltes (només els dos primers passen a la final), tota la política francesa està marcada per aquesta elecció. El gaullisme (dreta nacionalista i liberal amb objeccions), que governava des de 1958, es va refermar amb les presidències de Pompidou i Giscard d’Estaing. Més tard va venir la llarga etapa de Mitterrand i la tornada de la dreta amb Chirac i després Sarkozy. Però amb Sarkozy (2007-2012) i el socialista Hollande (2012-2017) va augmentar el malestar. França va perdre pes i la immigració es va convertir en un gran problema. Hollande, amb Valls de primer ministre, se la va pegar i el 2017 va ser elegit Emmanuel Macron, ministre d’Economia d’Hollande que, a causa del mal moment dels socialistes i els republicans (la dreta), va saber teixir una aliança «ni de dretes ni d’esquerres» amb antics ministres socialistes i personalitats de la dreta. Macron ha tingut seriosos problemes (els Armilles Grogues), però el seu balanç no és dolent i França creix (de moment) més que Alemanya. Al juliol, la previsió era que en la segona volta de les presidencials del maig vinent tornessin a competir Macron i Marine Le Pen, la candidata d’extrema dreta que el president ja va derrotar en la segona volta del 2017. I que Macron tingués el seu segon mandat. Però les coses poden estar canviant. Primer, per la sorpresa del candidat Éric Zemmour, un periodista de dreta-dreta i antiislamista que pot restar vots a Marine Le Pen, que s’ha moderat. Però el més nou és que els republicans, enfonsats el 2017 per la corrupció del seu candidat, semblen ressuscitar. En unes primàries dels seus 100.000 militants acaben d’investir Valérie Pécresse, una atractiva política de 54 anys, que pertany als alts cossos de l’Estat, va treballar amb Chirac, va ser ministra de Sarkozy i ha guanyat per dues vegades la presidència de la regió de París (una Ayuso amb millor currículum). Pécresse és liberal en economia, prioritza la seguretat (sense estridències Le Pen) i es defineix com dos terços Merkel i un terç Thatcher. Afegeix que «no se sent ni de dretes ni d’esquerres i per tant és de dretes». Si Valérie Pécresse, amb un llenguatge modern, es consolida, pot ser en la segona volta de dues maneres. Una, quedant per davant Le Pen i Zemmour, que poden partir-se el vot d’extrema dreta. I plantar cara llavors a Macron en la segona volta. I Pécresse és més hàbil que Le Pen i pot recuperar vots d’ordre que van anar a Macron, perquè Le Pen va generar por amb la seva idea de sortir de l’euro. Seria una gran final. Però queda temps, potser apareixen nous problemes i també podria passar, menys probable, que Macron, amb escassos votants d’esquerres en la primera volta –hi haurà candidats com la socialista Anne Hidalgo, alcaldessa de París, o Mélenchon (França Insubmisa) que no passaran a la final– quedés per darrere Valérie Pécresse i fos eliminat. I Valerie Pécresse, una dona moderna que no genera grans rebutjos en l’electorat, podria guanyar amb comoditat tant Marine Le Pen com Zemmour. Llavors, una mutació del vell partit del general De Gaulle, tornaria a l’Elisi. Però la primera assignatura de Pécresse serà neutralitzar Éric Ciotti, el seu contrari superconservador, que en les primàries va aconseguir el 40% dels vots. Si al final Pécresse és presidenta –un miracle possible– Alemanya haurà girat una mica a l’esquerra i França a la dreta. ¿Com afectaria Europa un nou eix Pécresse-Scholz?

Francesa de dretes

Valérie Pécresse, que ha guanyat les primàries republicanes, pot ser en la segona volta de les presidencials del 2022

El més llegit