I de sobte, Vox. El partit ultra ha aconseguit un altre èxit mediàtic en la seva doble i inversa estratègia a Andalusia i Madrid. Mentre deixava l’agonitzant president andalús a les portes d’unes noves eleccions després de tombar-li els pressupostos, aprofundia el seu idil·li amb Díaz Ayuso a Madrid, i pactava amb ella els comptes del pròxim exercici. El que aparentment és contradictori és en realitat una tàctica molt ben pensada i més ben executada: es tracta de tensar fins al límit, buscar el màxim rendiment mediàtic i imposar una agenda ideològica que es cola o li permeten colar-se, com una pluja fina, en tots els mitjans. Fixin-se, si no, en les condicions que ha negociat Vox a Ayuso, i que aquesta ha acceptat sense despentinar-se: la revisió de les lleis LGTBI regionals, encara per concretar però amb aires evidentment homòfobs, una auditoria de caires racistes sobre l’atenció als menors estrangers no acompanyats (coneguts com a menes) i al mateix temps un augment en la gratuïtat de l’escolarització entre 0 i 3 anys. És igual si Vox bascula entre el populisme racista o la demagògia obrerista, emulant l’antiga estratègia del Front Nacional de Le Pen, la qüestió de fons és que la normalització de la seva ideologia avança indefectiblement en la majoria de noticiaris, que compren la seva estratègia i el tracten com si es tractés d’un partit més.