No sé si el títol d’aquesta columna resulta el més apropiat. Se suposa que tocar fons inclou l’impuls que permet tornar a la superfície, però no veig que el descens a les profunditats hagi acabat. De fet, fa ja bastant temps que dura aquesta immersió col·lectiva en un mar de merda, però el que ha passat a Madrid no puc –ni vull– anotar-lo a títol d’inventari. És més, crec que l’absència de l’alcalde de la capital i de la presidenta de la Comunitat en les honres fúnebres per Almudena Grandes –a més del seu clamorós silenci inicial– mereixen capítol a part. Sé que a hores d’ara l’episodi ja engrosseix l’inesgotable catàleg d’escaramusses verbals que jalonen diàriament la política, singularment la madrilenya; però insisteixo: el seu significat és especial perquè retrata el país lamentable –i perillós– en què ens estem convertint. O ens estan convertint alguns. Crec que la irrupció de la ultradreta i el seguidisme interessat dels qui presumien de moderats suposen la causa principal –no l’única– d’aquesta degradació; però ni en això em ficaré. El meu és un lament ciutadà en vista de qui no sembla entendre –o no voler entendre– què signifiquen el decòrum institucional i la higiene cívica. Ni on s’han d’apartar les barreres de la discrepància per construir ponts de convivència.